Magatzem de llibres

'113 paraules per salvar' Josep-Lluís Carod-Rovira

2010-04-24T11:05:00.001-07:00

113 paraules per salvar
Josep-Lluís Carod-Rovira
Editorial Ara Llibres
1ª edició, 2010
Gènere: No ficció / Llengua catalana
248 pàgines
ISBN: 978-84-92907-59-5

No és cap notícia que de cara al Sant Jordi molts polítics decideixen treure els seus llibres. Potser és perquè així ho volen les editorials o potser perquè és una bona data per guanyar votants o simpatitzants a costa del drac i el cavaller. Sigui com sigui, hi ha llibres prescindibles, curiosos, sorprenents, necessaris i per a tots els gustos.

El cas de 113 paraules per salvar és un recull de mots (tants com indica el títol del llibre) que, segons el criteri de Carod-Rovira, han de rescatar-se de l'oblit. L'estructura és la següent: cada capítol correspon a una paraula i en cadascun s'explica el seu significat més conegut, es donen un parell o tres d'exemples, es fa una breu explicació on també es repassa la seva etimologia i, finalment, s'inclou una cita d'un llibre o diari on ha aparegut cada mot.

Com a recull, el llibre és més aviat curiós, perquè ens trobem amb paraules que realment poden enriquir el nostre vocabulari, com jan, nyap o avesar-se. També trobem la solució a certs dubtes, com la diferència entre caixa i capsa, o perquè diem daixonses i dallonses. Però també s'ha de dir que no es tracta d'un llibre gaire profund ni totes les paraules que apareixen estan tan desaparegudes (becaina, esgarrifar, angúnia, cigala, nosa, burxar...). Aquest volum és un petit compendi lleuger i fàcil de llegir amb el que, més que fer un exercici de rescat, ens fa submergir en un anecdotari lingüístic i personal del seu autor. Si us ve de gust indagar-hi, doncs ja ho sabeu.

'El rei d'Uruk', Santi Baró

2010-03-21T16:42:00.001-07:00

El rei d'Uruk
Santi Baró
Editorial Rosa dels Vents
1ª edició, novembre de 2009
Gènere: Novel·la
281 pàgines
ISBN: 978-84-01-38739-5

Ara que sembla que la cartellera de cinema es nodreix de pel·lícules sobre l'ocupació dels EEUU a Iraq, potser és bon moment per fer un cop d'ull a la literatura per veure què se'ns explica d'aquesta guerra.

Un dels títols que a finals del 2009 va aparèixer a les llibreries va ser El rei d'Uruk, del català Santi Baró. Aquesta novel·la, publicada per Rosa dels Vents, tracta sobre la història d'amor de dues dones que veuen que la seva relació és impossible a l'Iraq i en temps de guerra, quan els radicalismes es tornen més extrems. A mesura que la guerra creix i es fa més perillosa, la Nagar es troba cada vegada més perduda. La seva família ha estat assassinada pel règim de Saddam i les persones que l'han acollit l'acusen d'impura. Per la seva banda, la Safia no deixarà de lluitar per assegurar-se que la vida de la Nagar no corre perill. Mentre, les bombes continuen caient, els cossos s'amunteguen i els abusos corren com les bales.

Si un tret ressalta en aquesta novel·la, aquest és, sense cap mena de dubte, la excel·lent ambientació que l'autor fa de l'Iraq de la caiguda de Saddam. Ho fa tan bé, que sembla que el propi escriptor hagi estat al costat de les bombes, dintre de les cases, corrent pels carrers, fugint de l'amenaça i patint com un personatge més. Només per això, la novel·la ja val la pena ser llegida. A més, els sentiments de la Safia cap a la Nagar no són gens ensucrats i ajuden a entendre el bloqueig que sent una dona com ella en les seves circumstàncies.

Tot pinta realment bé, però, fins arribar al desenllaç, on tot es torça cap a un final massa artificial, amb situacions inversemblants i exagerades. L'autor ha dotat a les últimes pàgines de la novel·la d'una acció i una intriga que no eren necessàries i que fan que la narració acabi perdent força. Aquí sí que la relació entre els diversos personatges es torna molt novel·lesca. I un altre detall que no m'ha convençut: l'escriptor abusa massa de l'expressió "la ulls de gat" per referir-se a la Nagar. Arriba un punt que tanta repetició acaba cansant i allunyant-me de la història. Llàstima d'aquestes últimes setanta pàgines que eclipsen les excel·lents dues-centes primeres.

'Espiga', Berna Blanch

2010-02-25T15:41:00.001-08:00

Espiga
Berna Blanch
Editorial Meteora
1ª edició, desembre de 2009
Gènere: Poesia
64 pàgines
ISBN: 978-84-95623-98-0

Una de les dades que comenta l'escriptor Marc Granell en el pròleg del llibre Espiga, del poeta de Catarroja Berna Blanch, és que a aquest li agrada caminar per omplir-se de paraules. Encara que sembli un fet insubstancial pel que s'esdevindrà en el poemari, la realitat és que és l'eix que creua tot els versos d'Espiga.

El jo poètic traça un intent d'autoconeixement a través del paisatge. No és que el poemari sigui un amuntegament d'experiències vitals en relació amb el que envolta al poeta, sinó que el paisatge -tant interior com exterior- serveix per activar els mecanismes de la memòria i de l'autoconeixement. D'aquesta manera, el jo poètic explica que Els records dels meus morts / m'és tan natural / com el record de la infantesa / o el primer amor / i sovint mire eixa amplitud / com es miren / les muntanyes llunyanes. No és que allà, a les muntanyes, estiguin els records d'un temps passat i, potser, massa llunyà, sinó que les muntanyes mateixes són la metàfora que necessita el jo poètic per mantenir viu el record.

Per tant, no és casual que digui que el record dels seus morts li sigui natural, perquè en cap moment els versos d'Espiga pretenen ser un cant de nostàlgia i tristesa (com el mateix poeta diu, no vol "poemes morts" ni "paisatges del record"), sinó que busca la referencialitat amb l'entorn; aquests versos serveixen per estar en pau amb sí mateix i en harmonia amb la memòria: Voldria escriure sobre aquesta casa / i que els fulls / no se m'ompliren de tristor, diu en un moment del poemari.

El temps, però, passa inexpugnable i les fulles cauen a la tardor a l'igual que passen els anys: Novembre fa foscos els colors / en les pupil·les / i va caient dins nostre la vida / fulla a fulla, engroguida veu / del temps imperceptible. Aquests versos són una proba palpable de la complicitat entre el jo poètic i el paisatge, on troba les metàfores que li permeten activar el mecanisme de l'expressió, de la memòria i, a la fi, de la poesia.

El poeta Berna Blanch, un d'aquests noms que un es troba com una sorpresa, demostra amb Espiga la seva capacitat per articular el món interior i projectar-lo, com una explosió de llum en silenci, cap a l'exterior. Val la pena, doncs, deixar encesa aquesta llum per no perdre'l de vista.

'República TV: La Catalunya de la primera televisió', Francesc Canosa

2010-01-04T16:53:00.000-08:00

República TV: La Catalunya de la primera televisió

Francesc Canosa Farran

Editorial Dux

1ª edició, octubre del 2009

Gènere: Història del periodisme

168 pàgines

ISBN: 978-84-936938-7-9

Molts anys abans que la televisió d'alta definició arribés a les nostres cases, hi va haver una època en què una part de la societat vivia pendent de les noves tecnologies de radiodifusió. Eren els anys 20, quan Barcelona era una ciutat convulsa on convivia gent benestant i conformista i joves inquiets que anhelaven el futur i intentaven elevar Catalunya a alguna cosa així com un imperi cultural. Ho diu el propi autor: "El futur es veu al paper, als diaris, els mitjans fan somiar un nou món esquitxat de realitats vistoses i en moviment".

I cita un article de la revista Ibèrica de 1924: "Cal fer possible la reproducció de grans escenes animades, amb perfecta fidelitat i fins i tot amb els seus propis colors, o també la radiodifusió a domicili dels films cinematogràfics". Barcelona viu una transformació, la ràdio comença a estendre's a poc a poc, però ara arriba també un nou mitjà d'informació i entreteniment: la televisió, que ja comença a donar els seus fruits als Estats Units. Un dels primers experiments cinematogràfics a Barcelona és el de Ricard Baños, que ja el 1908 col·loca una càmera sobre un tramvia que va des de plaça Catalunya fins a Gràcia, creant així un "tràveling inaudit per a una Barcelona amb aspiracions de viure endiumenjada eternament". És la ciutat que aspira a veure's a si mateixa a través d'un prisma de moviments i sons.

Barcelona és una barreja de vigies que veuen a la televisió una eina clau d'expansió de la catalanitat (periodistes, empresaris, polítics, artistes...), de joves emprenedors (alguna cosa així com aquesta ciutat dels prodigis d'Eduardo Mendoza) i gent que no acaba d'entendre com una pantalla pot recrear moviment imitant la vida mateixa.

Aquesta és la ciutat en la que ha posat el punt de mira Francesc Canosa i Farran, periodista i especialista d'aquesta època de la història del periodisme. República TV és el reflex d'una societat canviant, que viu a l'expectativa, però que veu com el seu gran projecte televisiu no pot arrencar a caminar sense passar per complexos filtres polítics, ja que no s'ha d'oblidar que malgrat que Catalunya lluitava per obrir-se al món, tota Espanya vivia sota la dictadura de Primo de Rivera. Tot un problema.

'Anatomia d'un instant', Javier Cercas

2010-01-01T13:58:00.000-08:00

Anatomia d'un instant
Javier Cercas
Editorial Rosa dels Vents
1ª edició, 2009
Gènere: No ficció
460 pàgines
ISBN: 9788401387432

La imatge de la que parteix Anatomia d'un instant tots la tenim clara: el moment en què el coronel Tejero irromp en el Congrés amb la seva comitiva i amb el crit d'"al suelo todo el mundo" i tres polítics es queden asseguts en els seus escons: Santiago Carrillo, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez. A partir d'aquell instant, Cercas fa una dissecció de com es va gestar el Cop fallit del 23-F.

Aquell instant és la llavor d'aquest llibre, el punt d'arrencada perquè Cercas faci una anàlisi profunda del que ell anomena la placenta del Cop, l'estat de constant convulsió que es vivia a Espanya des que el Rei sancionés la Constitució el 1978 i fins que Tejero ocupés el Congrés. L'intent de Cop va ser l'últim intent de fer un gir a la Transició per part d'aquells franquistes que veien que Espanya s'apropava cada vegada més a aquesta Antiespanya contra la qual tant havien lluitat. Eren una sèrie de militars, polítics i alts càrrecs de l'Espanya democràtica que no havien digerit la legalització del Partit Comunista de Carrillo, les noves lleis autonòmiques, ni en general, el govern de Suárez (un polític nascut a la dreta i cada vegada més pròxim a l'esquerra).

Però l'anàlisi de Cercas vas més enllà. En Anatomia d'un instant veiem la posició d'un Rei que va elegir Suárez com a president del govern, però que després va rebutjar la seva manera de fer política. Ens endinsem també en el que les decisions de Suárez generaven en la premsa i segons l'opinió pública (encara poc acostumada a la democràcia) i, sobretot, tenim l'oportunitat de saber com es va generar i qui va participar en aquesta gran conspiració contra Suárez que va desembocar en l'intent de Cop d'Estat del 23-F.

Alguns especialistes en aquest moment de la història d'Espanya opinen que, per molt bé escrit que estigui el llibre de Cercas, en realitat no aporta gens nou sobre el 23-F. El que Cercas ha fet -diuen- és reunir diversa bibliografia sobre el tema i fer el seu propi resum, la seva pròpia obra partint del ja escrit. "És com si hagués obert un armari i hagués agafat elements d'aquí i d'allà per escriure el llibre, però sense que aporti cap novetat, el que diu és el que ja se sabia", comentava fa poc en petit comitè el director d'un diari de Barcelona. Jo, que vaig néixer tres anys després del 23-F, parteixo d'un nivell de coneixement escàs sobre el que es va viure durant els primers anys de la Transició; per tant, el que m'explica Cercas em serveix per fer-me una idea bastant profunda, i d'una forma molt amena, de com es va gestar el Cop. Per tant, puc afirmar amb rotunditat que Anatomia d'un instant em sembla una excel·lent lectura sobre el 23-F. Cercas sap escriure i demostra que sap també com organitzar el material que té perquè el lector no vulgui perdre detall del relat. Encara que Anatomia d'un instant no sigui una novel·la a l'ús, és innegable que l'autor aprofita l'avantatge i sap treure la màxima solvència a la seva renda de brillant novel·lista.

'Invisible', Paul Auster

2009-12-26T07:30:00.000-08:00

Invisible
Paul Auster
Traducció d'Albert Nolla

Edicions 62
1ª edició, novembre del 2009
Gènere: Novel·la
255 pàgines
ISBN: 978-84-297-6363-8

Adam Walker és un jove estudiant de la Universitat de Columbia que veu com, de sobte, li cau una oferta irrebutjable. Un professor universitari, Rudolf Born, que ha rebut una gran herència, li proposa crear una revista cultural. Ell posa milers de dòlars anuals i es manté al marge. Walker pot fer i desfer com li agradi amb l'únic objectiu de reportar-li algun benefici al Born. Tanmateix tot es ve a baix quan una nit ocorre un incident mentre ambdós passegen per Riverside Drive, a Manhattan.

Encara que Auster diu que la novel·la no és autobiogràfica, el cert és que Adam Walker té molt de l'autor de New Jersey. Ambdós tenen una manera bastant semblant de pensar, han passat per la Universitat de Columbia i han viscut una època a París. De fet, el gran escenari d'Invisible és la capital francesa. Explica Auster que el coincident entre Walker i ell és que els dos tenen la mateixa forma d'enfrontar-se al món: llavors joves combatius, amb grans aspiracions, independents, crítics...

No es pot negar que aquesta novel·la té l'essència més clàssica de Paul Auster, però alhora hi ha certa distància amb tot l'escrit anteriorment. Veig a Invisible algunes llampades que em traslladen a Leviatan (un personatge que a través d'una novel·la explica la vida d'un vell amic, per exemple). Tanmateix, a Invisible hi ha una cosa diferent: potser és que la part central de la novel·la succeeix a París i que els personatges són realment parisencs i no americans, com estem acostumats. O fins i tot pot ser que sigui que l'erotisme (sempre presenti a Auster) sigui aquesta vegada més salvatge i incestuós.

De qualsevol manera, Invisible no és la millor novel·la d'Auster. Hi ha qualitat en la narració, una bona idea per novel·lar, però el desenllaç sembla tallat en sec i, sens dubte, va perdent força a mesura que ens apropem al final. Alguns passatges resulten massa forçats, la qual cosa fa que la trama no sigui tan potent com altres vegades, i els personatges no estan tots igual de treballats, alguns es veuen massa novel·lescos.

Invisible acaba sent una novel·la una mica densa, ben escrita en general, amb la prosa poètica austeriana, però li faltava un últim repàs abans d'enviar-la a maquetació i un final més conclusiu.

'La llum i el no-res', Antoni Clapés

2009-12-25T14:15:00.000-08:00

La llum i el no-res

Antoni Clapés

Editorial Meteora

Gènere: Poesia

1ª edició, 2009

47 pàgines

ISBN: 9788495623881

El poemari es presenta com un crit des del no res: l'autor arrenca parlant de "Fondre's amb el poema -desaparèixer dins el text- ser (el) poema". Seguidament, ens assenyala que el poema és un "pensament en dubte que cerca mots on habitar". És a dir, el jo poètic es troba desubicat, perdut en el no res, en el silenci, "vorejant límits" i "abismant-se a l'inconegut".

El silenci és el punt d'arrencada de qualsevol trajecte vital, el mateix que el lloc de finalització. Ambdós, en el fons, mostren ser coincidents. El que hi ha al mig és precisament un buit existencial que acompanya a un jo poètic en permanent recerca. El poema, no obstant això, es revela com la possibilitat d'esquinçar el silenci, d'apropar-se a la llum.

Els més de trenta breus poemes que componen aquesta obra són petitíssimes pinzellades de reflexions que van dibuixant l'imaginari del poeta. Les primeres són l'esperança de trobar llum, les últimes la consciència de la necessitat d'exiliar-se de l'escriptura. El no res, finalment, acaba imposant-se sempre sobre la llum.

Clapés presenta d'aquesta manera les seves inquietuds existencials, que són en el fons l'antic i etern binomi llum-foscor que han ocupat la ment de molts poetes. Ni Clapés és el primer ni, sens dubte, serà l'últim. Està bé, però, que cadascú digui la seva, sempre que tots els intents tinguin la força necessària. Els poemes del Clapés la tenen.

'La mà de Fàtima', Ildefonso Falcones

2009-11-08T10:15:00.000-08:00

La mà de Fàtima
Ildefonso Falcones
Editorial: Rosa dels Vents
1a edició, juny del 2009
Gènere: Novel·la històrica
922 pàgines
ISBN: 978-84-01-38742-5

Ibn Hamid és morisc a mitges. És fill d'una musulmana i un sacerdot catòlic que va violar la seva mare. Per aquesta raó, se li diu "natzarè" i és constantment humiliat pel seu padrastre, Brahim. Poc abans de l'expulsió dels moriscs d'Espanya (1609), Hamid (Hernando segons el nom cristià després de la seva conversió) lluita al costat dels seus companys musulmans per salvar la seva religió i cultura i evitar així que els cristians esborrin les seves dades definitivament de la península. Però la Inquisició, la societat espanyola i uns quants enemics que s'ha guanyat Ibn Hamid (entre ells, Brahim), faran que hagi de lluitar contra el que sembla un impossible. A més, el protagonista s'enamora de Fátima, una jove vídua, que també és pretès pel padrastre d'ell.

Novel·la de formació que arrenca amb la rebel·lió de les Alpujarras (1567) al poble granadí de Juviles, l'alçament dels musulmans contra les noves lleis que limitaven les seves llibertats religioses. Hamid-Hernando sofreix durant tota la novel·la una doble amenaça: d'una banda, els musulmans no semblen fiar-se d'ell perquè es mostra massa considerat amb alguns cristians; per una altra, els espanyols ho veuen com a un morisc que poden sotmetre. El protagonista ha de lluitar amb ambdues parts per aconseguir que venci la tolerància.

Encara que ho negui, Falcones ha après molt respecte a la seva anterior novel·la, L'església del mar. Les comparacions són odioses però, de vegades, necessàries. L'autor ha aconseguit perfeccionar-se a si mateix amb una escriptura més polida i cuidada. La mà de Fàtima s'ha deslliurat de les aspreses que tenia l'altra: el temps narratiu està més treballat, la documentació ben digerida, el personatge protagonista més ben construït i la història més versemblant.

Falcones ha escrit una llarga aventura ambientada en un període històric ja de per si interessant. La novel·la està ben resolta encara que per al meu gust té massa pàgines. No perquè hi hagi molta palla, que consti, sinó per una simple qüestió de comoditat: caminar pel carrer amb un totxo de gairebé 1.000 pàgines és incòmode i la història es podria haver desenvolupat en menys espai sense afluixar en qualitat. Encara que també he de reconèixer que si jo hagués de posar la tisora en aquesta novel·la, no sabria què eliminar; tot sembla necessari.

La mà de Fàtima és la segona novel·la d'un escriptor que ha madurat i que s'ha imposat sobre els dubtes que hagués pogut generar la seva literatura. Aplaudeixo el seu progrés i l'elogio per no haver-se deixat portar per la temptació d'escriure una altra novel·la sobre catedrals o Barcelona. Hi ha vida més enllà dels tòpics.

'Florència a la maleta', Anna Tomàs

2009-09-30T22:40:00.001-07:00

Florència a la maleta

Anna Tomàs

Editorial: Estrella Polar

Col·lecció: Columna Jove

1ª edició, setembre de 2009

Gènere: Narrativa juvenil

117 pàgines

ISBN: 978-84-92790-50-0

L'Eva acaba d'arribar d'Erasmus a Florència. Ha trobat pis, s'ha comprat una bicicleta de segona mà i ha conegut a un grup de gent de diversos països. Ràpidament, el viatge es converteix en el que és característic d'un Erasmus: relacions, festes, música i, de tant en tant, estudiar.

No descobreixo res si dic que la literatura juvenil està experimentant una transformació. El que a priori s'escriu per a un públic jove acaba arribant a les mans dels adults. El cas de Florència a la maleta, novel·la debut d'Anna Tomàs, pot ser paradigmàtic del que dic. Acabo de llegir aquesta breu història sobre una universitària barcelonina que marxa d'Erasmus i m'ha quedat una sensació de pesar difícil d'explicar.

Anem per parts. Què es troba un noi o una noia de setze anys que llegeix aquesta novel·la? A més d'una història dinàmica, el que hi ha a Florència a la maleta és una incitació per a què els joves no perdin l'oportunitat de viure un Erasmus, experiència que, una vegada acabada, sempre comporta laments, immediata nostàlgia i recomanacions per a què cap estudiant no se la perdi. Però per als adults, aquí arriba el pesar, la novel·la és la prova palpable de què, si no t'has pujat en aquest tren, ja no l'agafaràs.

Si el lector adult sent el penediment de no haver fet un Erasmus, és que el mecanisme del llibre ha funcionat a la perfecció, ha transmès el que l'autora pretenia. El llibre explica una aventura real amb tocs de ficció que incita el lector, no només a llegir, sinó a viatjar, a anar a estudiar a l'estranger, a conèixer gent i un llarg etcètera. Per als joves lectors, la novel·la és l'oportunitat de prendre un petit aperitiu abans d'arribar a la universitat i acabar de decidir-se a marxar d'Erasmus. A mi, com a adult, em queda el penediment de no haver-ho fet, però la sensació d'haver-me apropat a aquesta aventura a través d'aquest llibre. Que bé poder viatjar llegint.

'Mai no és tard', Jordi Cervera

2009-09-19T13:07:00.001-07:00

Mai no és tard

Jordi Cervera

Ara Llibres

1ª edició, maig de 2009

Gènere: Relats

160 pàgines

ISBN: 978-84-92552-20-7

Tal com indica el subtítol, Mai no és tard recull onze vivències d'amor centrades en la maduresa. D'aquesta manera, la sexagenària Joana s'enamora de la jove filla d'uns amics, Marta. Ambdues inicien una relació, però temen enfrontar-se al rebuig de la societat. Hauran de decidir si la felicitat està en ocultar o assumir públicament la seva relació. En un altre relat, Carles proposa matrimoni a la infermera que el cuida en la residència d'ancians. La família d'ell s'oposa, però lluitaran per l'amor malgrat la diferència d'edat. Una tercera història explica el desesperat triangle amorós entre Marta, Dolors i Andreu, on les regles de joc les marca la por de la solitud.

Fa poc vaig fer una crítica de la que llavors era l'última novel·la de Jordi Cervera: Mort a sis vint-i-cinc (Edebé, 2009). En ella destacava el bé que s'havia espavilat l'autor en un terreny tan complicat com el gènere juvenil. La seva prosa era senzilla, directa, sense artificis i la trama atractiva, d'aquestes que enganxen a joves i a adults. Sembla ser que a aquest escriptor li agraden els reptes, perquè endinsar-se ara en un ventall d'experiències d'amor en la tercera edat és de màxim risc.

Cervera ha intentat reunir tot l'elenc d'embolics possibles: ancians, joves, lesbianes, gais, trios, parelles... Per escriure un llibre d'aquest tipus amb garanties o bé es coneix molt bé el gènere humà i els seus profunds pous sentimentals o bé s'assumeixen riscos i s'espera a veure què ocorre. Aquí el primer problema: les històries (amb forçats happy end com a colofó) són una mica superficials amb personatges esterotipats i actes previsibles. Tant és així que fins i tot sembla que hi hagi històries que es repeteixin, només que amb diferents protagonistes. Tampoc no acabo de veure clara la veu narrativa: barreja coral i narrador omniscient on sembla que els personatges estiguin a la sala d'un psicòleg explicant els seus drames. Aquest detall s'acceptaria en una o dues històries, però escriure les onze de la mateixa manera acaba ancorant-nos en aquesta sensació de repetició i linealitat.

Jordi Cervera és un bon escriptor, sap assumir reptes i tirar-los endavant, però amb Mai no és tard ho he notat massa desorientat.

'Moments feliços', Oriol Izquierdo

2009-09-19T12:46:00.001-07:00

Moments feliços

Oriol Izquierdo

Edicions 62

1ª edició, octubre de 2008

Gènere: Poesia

93 pàgines

ISBN: 978-84-297-6155-9

Encara que Moments feliços sigui el primer poemari que es publica d'Oriol Izquierdo, el cert és que aquest escriptor ja portava temps entre versos. Com sol succeir moltes vegades amb altres autors, Izquierdo donava forma a un jo poètic que després tancava amb pany i clau en algun calaix del seu despatx. A finals de l'any passat, aquest calaix es va obrir per alliberar, per fi, els poemes i Edicions 62 ha estat l'encarregat de treure'ls a la llum.

Un tema determinant es passeja al llarg d'aquests Moments feliços: la mort prematura de la filla de l'autor, Carla. El poemari està dividit en quatre parts, en les tres primeres hi ha una diversitat d'emocions que són només premonitòries d'allò que ens trobarem en la quarta part: el dolor per la pèrdua.

El jo poètic comença erràtic, desubicat al món on es troba, motiu pel que inicia una recerca. Mira el paisatge des de la distància, s'abstreu de la realitat, però sabent que la vida és el que és i que és difícil fugir. Encara que aquest jo poètic queda de vegades esgotat a meitat del camí, sap que ha de perseverar, potser sabent que, finalment, ens salven les paraules.

En la segona part ens trobem amb la insatisfacció amb l'entorn: una multitud mirant-se el melic, gent que parla per no callar, la insolidaritat, la crueltat, la incomunicació, la multitud invisible i l'obstinació per ser una disfressa d'un mateix. Però arriba el desig en la tercera part, donant una sensació de plenitud i de pau, com si el jo poètic s'assentés al paradís. El desig es barreja amb cert temor a morir, però potser també a viure. És difícil mantenir l'equilibri davant d'aquests moments feliços.

Segurament molts lectors poden estar desconcertats davant del títol, però l'autor té una explicació: no és, potser, relativa la felicitat? No es pot ser igual de feliç davant d'una absència que t'apropa a la plenitud i a la pau? En la quarta part cau com una llosa la tragèdia: la nina queda tirada al terra, al costat del llit, com a advertiment del que acaba d'ocórrer: la mort de la filla. El poema Cançó travessa el lector com una llança i el sacseja fins al final.

Davant de l'absència, queden dues opcions: l'angoixa o la recerca: el sentiment que encara està allà. La sensació de què a les petites coses és tancat el record màgic de l'ésser estimat desaparegut, esperant a ser descobert i, en fer-ho, novament la pau. Estem segurament davant d'un poemario circular: tornar al principi després de llegir els últims versos de Moments feliços és comprovar que la nova lectura és diferent de la primera, que hi ha un altre contingut, una altra essència i un altre jo poètic. D'alguna manera, són dos poemaris en un: el primer -la lectura- és el que provoca la ferida i el segon -la relectura- el que s'endinsa en ella o el que la cicatritza, depèn del lector. Sigui com sigui, resulta impossible no deixar-se endur per aquests moments feliços.

'Eròtica Mix', Pep Blay

2009-07-19T05:52:00.000-07:00

Eròtica Mix
Quatre històries de sexe i música
Pep Blay
Rosa dels Vents
1ª edición, 2009
Gènere: Relats / Erotisme
304 pàgines
ISBN: 978-84-01-38727-2

Eròtica Mix inclou quatre històries d'amor i sexe, tal com indica el subtítol. En la primera, Tuijosomsexe.com, tenim a un home apassionat dels festivals de música, on en un d'ells coneix una cantant. Entre ambdós sorgeix una ardent història on, més que la música, els uneix la necessitat de lliurar-se al desenfrenament sexual en qualsevol lloc. La segona història, Cartes d'amor a la Dona Bombolla, ens relata una relació epistolar entre un músic i una admiradora. Ella podria ser una de tantes fans, però les seves paraules arriben al més profund d'ell. Naixerà entre ambdós una història d'amor impossible, plena de sentiments, però condemnada a la desesperança. 7'' explica les indagacions que ha de seguir un detectiu per descobrir l'autor d'un assassinat en ple casament: set sospitosos, cada un militant de cada un dels set pecats capitals. Luxúria i música van de la mà en aquest relat. Eròtica Mix, títol de l'últim relat i del llibre, parla d'un home que un dia decideix escapar de les relacions esporàdiques per buscar-ne una altra més intensa. Però descobrirà que les relacions intermitents són la millor manera de fugir de la solitud.

Pep Blay diu que aquests relats no són de gènere eròtic, sinó que l'erotisme és només un dels trets argumentals de cada història. Si reduíssim aquest llibre a quatre fel·lacions, cinc còpules i set tocaments, segurament estaríem duent a terme un judici precipitat i lluny d'apropar-se a la realitat. Més enllà del desenfrenament de Tuijosomsexe.com, tenim un personatge que necessita sentir-se ple gràcies a l'amor físic, al carnal; sense ell, se sent desubicat fins i tot als llocs que li són més propers: els festivals de música. Cartes d'amor a la Dona Bombolla no és només un intercanvi d'orgasmes i palabres fàcils i cursis, sinó el relat de la impossibilitat d'assolir la plena comunió de dues persones diferents, però que volen estimar-se. 7'' és un encreuament argumental entre l'humor, la mort, la música i el sexe, amb personatges estigmatitzats pels seus propis caràcters. Eròtica Mix és l'intent d'escapar de la solitud. Hi ha sexe, sí, però no oblidin que el sexe forma part de la biografia de qualsevol personatge. Les altres coses són qüestió d'enfocament.

El gran repte de Pep Blay era mantenir el lector agafat fins al final. Per a això, l'autor ha dut a terme un complicat exercici de calibratge del llenguatge perquè cada relat estigués narrat amb un registre diferent i evitar així que el lector s'ofegués en una retòrica gastada i forçada. I ho ha aconseguit. Malgrat que el llibre ho hagi escrit en poc més de tres mesos, l'autor ha tingut temps per pensar, redactar, corregir i perfeccionar. Ningú no li treu, això sí, els llargs anys d'experiència viscuda.

Eròtica Mix és un llibre que destil·la música, sensualitat, sexualitat, agressivitat, subtilesa i més música; tot això batut creant un còctel que podria haver estat ideat pel mateix Almodóvar (parafrasejant el propi autor). Serveixi això últim com una invitació per provar aquesta curiosa mixtura.

'El secret dels Hoffman', Alejandro Palomas

2009-07-12T07:12:00.000-07:00

El secret dels Hoffman

Alejandro Palomas
Editorial Columna
1ª edició, febrer de 2009
Gènere: Novel·la intimista
208 pàgines
ISBN: 978-84-664-1055-7

La Constança acaba de morir. En el seu funeral es troben la seva filla, Martina; els seus néts, Verònica i Lluc, i el marit de la difunta, Rodolf Hoffman. Aquest ha tornat d'Argentina després que abandonés la seva família fa vint anys. Malgrat el problema d'incomunicació inicial i dels temes familiars que semblen intocables, tots els membres decideixen obrir algunes portes del passat per trobar el lloc que ocupen en el present. Però poc a poc s'adonaran que no n'hi ha prou amb llançar la mirada enrere, sinó que és fonamental que tots expressin els seus sentiments perquè cada un rebi l'ajuda que necessita els altres.

Després de llegir El secret dels Hoffman, finalista del Premi Ciudad de Torrevieja, un sospita que li cauran pedres a Alejandro Palomas. En primer lloc perquè tendeix a passar que les novel·les intimistes que guanyen o queden finalistes de premis literaris comercials ja compten per endavant amb la pluja de prejudicis. Molts crítics llegeixen aquestes novel·les amb la daga a la mà disposats a clavar-la en qualsevol moment.

En segon lloc perquè potser la majoria de lectors s'emportaran aquesta novel·la a casa esperant una obra de misteri, de secrets familiars terribles i d'agònics fantasmes del passat. Però no és exactament així. El secret dels Hoffman és una novel·la coral, on els quatre personatges principals van descobrint lentament les seves debilitats. Cadascú guarda un secret dins de si mateix que necessita ser alliberat. Però per dur a terme aquest exercici, necessiten l'ajuda dels altres; difícil tasca per a una família que està disposada a donar ajuda però no a demanar-la.

Afortunadament, la novel·la enganxa al lector per caràcter propi (fugint de premis, distincions i prejudicis). No és difícil que el lector a meitat de la novel·la s'oblidi del títol (potser poc afortunat, però molt propi d'un certamen literari) i es deixi portar per la netedat de la prosa que assenyalava Armas Marcelo el dia de la concesió del premi. Alejandro Palomas escriu els diàlegs com ningú i té una formidable capacitat de fer les puntualitzacions descriptives precises. És a dir, es deixa d'ornaments, de filigranes retòriques i passa a l'acció directament.

El que importa són els protagonistes, els seus sentiments, així que què millor que deixar-los parlar a ells. D'aquesta manera, l'autor cedeix el discurs complet als seus personatges creant una novel·la coral, on tots ells conformen l'essència del llibre, l'essència dels Hoffman.

El secret dels Hoffman és una novel·la de puresa narrativa, de personatges ben perfilats i de sentiments continguts a punt de desbordar-se. Sempre és reconfortant que un premi com el Torrevieja aposti per una novel·la d'aquest tipus sense que l'autor sigui un dels noms típics de ls cercles literaris.

'Societat limitada', Ferran Torrent

2009-07-11T07:38:00.000-07:00

Societat limitada

Ferran Torrent

Editorial Labutxaca

Gènere: Novel·la

1ª edició, juny de 2008

336 pàgines

ISBN: 978-84-96863-74-3

Juan Lloris és un de les més importants empresaris de València i està decidit a fer el que faci falta perquè el seu poder vagi en augment; Francesc Petit és el Secretari General del Front Nacionalista Valencià (Front Nacionalista Valencià), un partit minoritari i extraparlamentari que lluita per acabar amb el bipartidisme de les dues grans forces: socialistes i conservadors; Júlia Aleixandre és l'encarregada de fer el feina bruta dels conservadors, negociar amb altres forces, tractar amb empresaris... qualsevol cosa perquè el seu partit assoleixi la majoria absoluta en les pròximes eleccions; José María Madrid és del PSOE i, al igual que la Júlia, treballa per als interessos del partit, encara que el seu objectiu és que els consevadores no obtinguin aquesta majoria; Joaquim Cordill és empresari de Gramoxín, una empresa de pesticides, nom que ha adoptat també el fill de Juan Lloris, Lluis Lloris, per al seu grup de música dura, Cordill està disposat a fer xantatge perquè la seva reputació augmenti en l'empresa; Oriol Martí és l'assessor personal de Juan Lloris i íntim amic de Júlia Aleixandre, no té escrúpols en utilitzar els seus contactes per crear la seva pròpia empresa; Jesús Miralles és un periodista que espera la gran oportunitat de demostrar el que és capaç de fer, costi el que costi; Rafi és un proxeneta que no dubta d'explotar a prostitutes i utilitzar certs privilegis per guanyar més diners.

És una història, en poques paraules, d'ambiciosos sense escrúpols que busquen l'oportunitat d'obtenir més beneficis personals a costa de qui sigui i amb els mitjans que siguin: extorsió, xantatge, coacció, diners negres...

Societat limitada és la primera novel·la d'una trilogia, que segueix amb Espècies protegides i Judici final. Argumentalment, podríem dir que la trama és perfecta; tot està adequadament encaixat i cada personatge té el vincle de dependència adequada amb els altres: el futur de cada un no depèn de si mateix, sinó d'allò que els altres siguin capaços de cedir. El benefici d'un és la inestabilitat d'altres.

Estem acostumats, quan s'aproximen unes eleccions, a veure com els polítics es barallen entre si davant dels electors per mostrar la seva identitat, però el que no veiem és tot l'artefacte empresarial que hi ha darrere. Crèdits, préstecs, compra de favors entre partits, privilegis en qüestions urbanístiques -això últim sembla que ara sí comencem a veure'l-, moviment de maletins replets de diners negres, falsos somriures davant de la premsa... i, com es diu a la novel·la, és possible que quan algú et doni un lleu cop a l'esquena, en realitat estigui temptejant la forma de trencar-te-la. No hi pot haver frase més significativa.

El món empresarial i el món de la política van molt units, hi ha interessos afins. En Societat limitada -el títol és clarament al·lusiu, una societat tancada on és difícil entrar-, veiem reflectits tots aquests personatges assedegats de poder, manipuladors, manipulats i manipulables. Res no és segur, qualsevol moviment pot variar el rumb de les situacions. Ferran Torrent ha sabut plasmar de forma magistral tot aquest món de taurons a l'aguait que es mou a les nostres esquenes. No hi ha cap element que quedi despenjat i la culminació de la novel·la és, pura i planerament, excel·lent.

Teresa Solana triomfa a Melbourne amb el seu "crim imperfecte"

2009-07-09T15:47:00.001-07:00

Edicions 62 ens informa que "l'escriptora Teresa Solona (Barcelona, 1962) ha estat convidada pel Festival Internacional de Literatura de Melbourne per presentar la seva novel∙la Un crim imperfecte (Edicions 62, 2006), publicada per Bitter Lemon amb el títol A not so perfect crime i traduïda a l'anglès per Peter Bush".

L'editorial també ens diu que "el Festival tindrà lloc a la ciutat australiana de Melbourne durant els dos darrers caps de setmana del mes d'agost (dies 21, 22, 23 i 28, 29 i 30 d'agost). Teresa Solana també ha estat convidada per la Universitat Nacional d'Austràlia i les universitats de Queensland, Sydney, Monash i La Trobe per presentar la novel.la, en una sèrie de conferències que, amb el títol genèric «Barcelona en la literatura negra-criminal», intentaran apropar la literatura negra-criminal catalana als lectors australians. La gira inclourà les ciutats de Melbourne, Brisbane, Sidney i Camberra".

Si en voleu saber més sobre el llibre, clickeu aquí.

Felicitats a Teresa Solana i a Edicions 62!

'Insòlit somni, insòlita veritat', Lolita Bosch

2009-07-09T11:25:00.000-07:00

Insòlit somni, insòlita veritat
Lolita Bosch
Il·lustracions d'Elisenda Estrems
Editorial Empúries
1ª edició, 2007
Gènere: Aventures
87 pàgines
ISBN: 978-84-9787-215-7

Joaquín de la Cantolla és un mexicà nascut el 1829 amb la característica de què és un gran somiador. Dit d'una altra manera, un home peculiar que vol posar en pràctica algun dels somnis que ha tingut. L'últim: una segona Ciutat de Mèxic, però aquesta en l'aire, per sobre de la que ja existeix. S'imagina una altra ciutat sostinguda per globus aerostàtics, on la gent faci la seva vida normal i es tregui la contaminació amb una escombra. I és que Cantolla somia quan està adormit i quan està despert. Dedicarà la seva vida a dur a terme aquesta intrèpida aventura: preparar la polis flotant de Ciutat de Mèxic.

Insòlit somni, insòlita veritat és una simpàtica i enginyosa aventura d'un personatge peculiar que té algun dels trets innocents d'El principito. Té l'aparença d'un conte infantil, però en llegir-ho veiem que més que això, és un collage on s'ajunten dades històriques -ficcionades-, il·lustracions -magnífics dibuixos fets per Elisenda Estrems-, cronologies i, sobretot, imaginació i aventures. Tan bé s'ho passaran joves com adults.

Lolita Bosch té una forma d'escriure molt personal, un reconeix la seva prosa quan llegeix un parell de pàgines, i és un estil sobri, que demostra gran domini narratiu. Aquesta historieta curta és molt agradable de llegir. Acabem estimant aquest intrèpid Joaquín de la Cantolla i ens embarquem amb ell en cada viatge en globus que fa. Ens deixem endur així per una ciutat tan estimada per l'auotra. Ciutat de Mèxic es torna un personatge més perquè en aquest relat tan important és la caracterització de Cantolla, com la de la ciutat. Una lectura recomanable, és clar que sí.

'Adéu-suau', Isabel-Clara Simó

2009-07-08T00:24:00.000-07:00

Adéu-suau
Isabel-Clara Simó
Edicions 62
Colecció El balancí
1ª edició, 2006

Gènere: Novel·la

ISBN: 84-297-5757-0
203 Páginas

Nor acaba de sortir de l'hospital, d'una operació. Ningú no ha anat a fer-li companyia. Arriba a la seva vida rutinària i plena de solitud una vegada més després de sortir del centre mèdic on ha estat ingressat durant un temps. Tots els seus fantasmes del passat, la seva relació amb Sol, la seva parella, amb la seva família, amb els empleats de la seva fleca... Tot el colpeja en la seva existència buida i trista. Es fa repàs al seu passat, al seu present i al seu imminent futur. Quina vida ofereix a una persona quan tot el que li envolta sembla ser tan inestable com la seva vida mateixa? Potser la incertesa porti a un únic desig: ser invisible i desaparèixer durant un temps; és el que fa, retirar-se i llançar aquests crits de silenci que tots necessitem alguna vegada.

Aquesta és una d'aquestes novel·les en les que sembla que no passa gens. Més ben dit, passa el que pot passar-li a qualsevol. No és una trama complexa, és senzillament el reflex de la realitat d'una persona. Podríem començar a llegir el llibre pel capítol dos, tres, sis... i al final, seguir pel primer. La novel·la podria podria seguir amb cent pàgines més o acabar-se cinquanta abans. Tot perquè la vida pot prendre's per retalls, es pot començar a veure des d'un punt o un altre, tornar sobre un aspecte, mirar al passat, observar el present...

Veig en aquesta novel·la un cert experimentalisme: el fil argumental en si mateix no és el que estem acostumats, la qual cosa pot portar a l'avorriment als lectors àvids d'emocions fortes (no ha estat el meu cas); l'estil narratiu també és diferent, ja que utilitza diverses veus, hi ha un ús del diàleg molt personal... És una novel·la que hem de llegir amb la curiositat de veure que una altra forma de narrar és possible. Crec que Isabel-Clara Simó ha tingut bones intencions amb aquesta novel·la, encara que no és fàcil escriure aquest tipus d'obra i deixar satisfets tots els lectors. Que cadascú jutgi.

'Gràcies per la propina', Ferran Torrent

2009-07-07T12:14:00.000-07:00

Gràcies per la propina
Ferran Torrent

Editorial: Labutxaca, Oxford

1ª edició, 2007

Gènere: Novel·la
221 páginas
ISBN: 84-96863-12-3

En plena dictadura franquista una família es manté unida vivint segons les seves pròpies normes i intentant que la societat i altres situacions externes no canviïn el seu modus vivendi. Però que ningú no cregui que és una altra novel·la més sobre la Guerra Civil o sobre la postguerra.

Ferran Torres és ja un home i ens narra la seva vida, des que tenia nou anys i es va masturbar per primera vegada fins a la seva entrada en la vida adulta. Ferran viu amb el seu germà Pepín, els seus oncles Ramonet i Tomás i el seu avi. Ramonet és un home solter dedicat a cura de la casa i de la família; Tomás, també solter, és un faldiller que té com a lema "treballar per viure i no viure per treballar", així els ingressos de la família són cada vegada menors i es veuen obligats a vendre parcel·les de terreny; l'avi és un ancià batallador i liberal que mira de protegir els seus fills i néts mentre veu com el seu patrimoni va minvant. Després estan els dos germans inseparables, Pepín i Ferran; el primer més maco que el segon i més eixerit amb les dones, el que angoixa a Ferran.

Al voltant de la família, hi ha altres personatges curiosos i peculiars, com el soci de Tomás, Carraca, un home trasbalsat que no té més família que aquesta; també està Tono, amic íntim de Tomás i roig fins a la medul·la; i Fino, l'amo d'El Boquerón. Tots aquests personatges el que pretenen és gaudir del que tenen, carpe diem. Així, es diverteixen rient-se de l'Església, del NODO que precedeix les sessions de cinema, de la Guàrdia Civil... Els personatges estan tan ben configurats i la novel·la tan ben escrita, que un acaba per pertànyer a aquesta família i lamenta quan tanca l'última pàgina. El lector es riu amb les ocurrències de Tomás, les ensopegades de Ferran i les sortides de to de Carraca o Tono; a més, lamenta profundament les desgràcies que van sorgint, com la venda de terrenys.

La novel·la és el plantejament d'una família llibertària que l'únic que vol és viure atenent únicament a si mateixos, les amistats... De les obres de Ferran Torrent, aquesta és, sense cap dubte, la millor. És una obra meravellosa que deixa al lector amb ganes de més; quan acabada la lectura, queda encara el record i l'afecte d'haver seguit els passos d'aquesta família.

'Anjub. Confessions d'un bandoler', Andreu Carranza

2009-07-07T05:55:00.000-07:00

Anjub. Confessions d'un bandoler

Andreu Carranza

Edicions 62

Col·lecció: El Balancí

1ª edició, 2000

Gènere: Novel·la històrica

267 pàgines

ISBN: 84-297-4776-1

Anjub és un jove que decideix cobrar-se un compte pendent amb l'home que anys enrere va difamar a la seva mare. En fer-se adolescent, decideix que la millor manera de fer-ho és matant-lo. Després de dur a terme l'ajust de comptes, li ho explicarà al capellà del poble i aquest li recomana que fugi i no torni. Anjub li fa cas i en aquell moment comença el seu periple.

Anjub divaga pel bosc alimentant-se del que pot i coneix gent, alguns dels quals li comporten seriosos problemes i amb d'altres es fa amic. Anjub passa a ser una llegenda al poble, el famós bandoler "Robaburros", renom que el va posar un camperol després que Anjub alliberés el seu burro, evitant que aquest rebés maltractaments del seu amo.

En ple segle XIX, quan la lluita entre absolutistes i liberals era més acarnissada, Anjub passa a ser l'home més buscat de la vila i ningú no vol descansar fins a trobar-lo i donar-li mort, sobretot els seus enemics més directes.

Aquesta novel·la -guanyadora del Premi Sant Joan 2000- enganxa de principi a final. Els personatges estan perfectament perfilats i el lector no triga a agafar certa complicitat amb el protagonista. La història ens recorda immediatament a algunes aventures del Quixot i Sancho i també a la cançó de Lluis Llach El bandoler. La novel·la, no obstant això, funciona per si mateixa i el lector es diverteix llegint-la.

Si hagués d'assenyalar una cosa millorable a la novel·la, diria que el pas del temps confon una mica: quan sembla que en la història han passat uns dies, en realitat han passat anys. A més l'espai geogràfic també resulta una mica confús: els personatges es passen anys caminant pel bosc, però sembla que mai no s'allunyen del poble. En qualsevol cas, són detalls només petits que no desmereixen aquesta formidable novel·la.

'Qui vam ser', Lolita Bosch

2009-07-07T04:21:00.000-07:00

Qui vam ser

Lolita Bosch

Edicions 62

1ª edició, 2006

Gènere: Novel·la

96 pàgines

ISBN: 978-84-9787-203-4

Qui vam ser abans de trencar la relació sentimental que tant ha marcat una vida. Lolita Bosch parla en aquesta espècie de novel·la-collage d'aquesta ruptura, de quan G. i ella van deixar de ser la persona que van ser per convertir-se en el que queda: la desolació, el record, l'intent de tornar...

No és una novel·la romàntica escrita per una dona turmentada per una relació acabada, sinó un intent de literatura personal -i experimental, per què no- en la qual parlar d'unes sensacions viscudes. No sabem si la protagonista és una Lolita Bosch fictícia o real -la que escriu-, ni si G. realment va ser un xicot amb qui va compartir part de la seva vida.

Dèiem que no és exactament una novel·la, sinó un intent d'integrar diversos gèneres i subgèneres en una petita història. Un collage on podem trobar poemes aliens, fotografies on gairebé mai no hi ha persones, sinó la desolació més absoluta: el banc d'un parc on no hi ha ningú assegut, un vas tirat, bolcat i abandonat... a més, també està la narració directa de l'autora, que recorda més a un estil poètic que prosístic. És un relat lleuger on l'autora sembla posar-se a prova a si mateixa i on el lector potser acabi parant més atenció a la forma en la que està escrit que a la història en si mateixa (una ruptura amorosa que res d'especial no té).

La crítica va incloure Lolita Bosch en la Generació Nocilla, aquella nova ona d'escriptors joves -Ricardo Menéndez Salmón, Agustín Fernández Mallo... - que han aparegut en els últims anys amb ganes de donar un aire renovador a la narrativa actual. Potser no sigui Qui vam ser un llibre excel·lent, però un té la sospita que és el primer esglaó d'una escala literària que puja.

'El pont dels jueus', Martí Gironell

2009-07-06T13:53:00.000-07:00

El pont dels jueus

Martí Gironell

Editorial Columna

1ª edició, 2007

Gènere: Novel·la històrica

268 pàgines

ISBN: 978-84-664-0804-2

El Consell Municipal de Besalú (Girona) encarrega a Pedro Baró, establert a Perpiñán, la reconstrucció del pont de la ciutat en 1316. El constructor accepta i es posa en marxa per dur a terme l'obra, però abans de fer-ho, li cedeixen un llibre anònim on es detallen les circumstàncies que van envoltar la construcció original del pont, feta per Primo Llombard en 1074.

Primo és el recomanat pel Papa per fer, no solament un pont de passada, sinó l'element clau per a la defensa de la fortificació de Besalú. El comte Bernardo II de Tallaferro és qui va a Siena per oferir a Primo la feina. Primo i el seu fill Ítram arriben a Besalú per posar-se mans a l'obra, però allà el mestre es trobarà amb el setge del comte d'Empúries i amb l'ambició d'un capellà, el pare Florencio, que farà tot el possible per enfonsar els seus plans. Ítram, per la seva part, descobreix l'amor quan s'endinsa al barri jueu, sense saber el risc de relacionar-se amb els d'aquesta religió i sense conèixer encara l'important paper que tindrà per intentar alliberar a la ciutat de Besalú del comte d'Empúries.

El pont dels jueus és la primera novel·la de Martí Gironell, que, a més de ser escriptor, és periodista a TV3. Però abans de tot això, va ser guia turístic de Besalú, pel que ja des de molt jove ha conegut perfectament l'espai sobre el que narra. Ha estat una vegada superat els trenta anys d'haver nascut a Besalú, quan ha decidit llançar-se al món de la ficció amb aquesta novel·la (abans ja havia escrit un llibre sobre els seus viatges a Bombay).

La temàtica de la novel·la, de gènere principalment històric, hagués pogut donar a l'escriptor la possibilitat d'escriure un tom de cinc-centes pàgines tranquil·lament, estenent-se en els viatges dels personatges, en la reconstrucció del pont o, fins i tot, aprofundint més en alguns personatges que passen de puntetes, com el mateix Pedro Baró. Però, en canvi, Martí Gironell ha optat, a la seva primera novel·la, per ser previngut i escurçar l'acció, les descripcions i la caracterització dels personatges. Això, potser, és el millor i el pitjor de la novel·la. El millor perquè molt sàviament ha evitat estendre's innecessàriament i caure en errors típics de molts escriptors de novel·la històrica, que s'esplaien amb dades absolutament intrascendent per a la trama. I si és la primera novel·la, millor curar-se en salut i dir les coses de forma àgil i senzilla, sense anar amb embuts. Però alhora, és el principal fallada del llibre; tot succeeix molt ràpid, potser hagués pogut desenvolupar una mica més la reconstrucció del pont o destacar més el paper d'Ítram en el setge d'Empúries contra Besalú... Però, insisteixo, abans de pecar de massa, en una primera novel·la, és millor pecar de poc. Per començar, l'autor ha fet bé.

Gironell ha arriscat introduint elements fantàstics en una trama històrica. Sempre es corre el risc de fer malbé tota la feina per culpa d'elements que no puguin quadrar en el sentit de la realitat del lector. Però, tenint en compte l'estil senzill i accessible de l'autor, aquesta introducció del fantàstic no queda, en absolut, fora de lloc. En conclusió, com a primer pas en aquesta etapa literària, Martí Gironell ho ha fet bastant bé.

'La mala dona', Marc Pastor

2009-07-03T05:01:00.000-07:00

La mala dona
Marc Pastor
Editorial: La Magrana
1ª edició, juny del 2008
Gènere: Novel·la negra
249 pàgines
ISBN: 978-84-9867-217-6

A la Barcelona de principis del segle XX estan començant a desaparèixer una sèrie de nens. Ningú no ha vist res ni sap qui pot estar darrere d'aquests segrests, pel que comença a circular el rumor de l'existència d'un monstre o un vampir. L'inspector Corvo i el seu company Malsano estan entossudits a descobrir qui és el segrestador, malgrat que el seu superior l'insta diverses vegades que oblidi el cas. Pel que sembla, hi ha gent massa important implicada en una xarxa de prostitució de menors. Mentre els alts càrrecs del cos de policia insisteixen a desviar l'atenció i el Corvo busca el seu vampir, una estranya dona espera per caçar la seva següent víctima.

Marc Pastor recupera els fets reals que van mantenir alterats els ciutadans de Barcelona de principis de segle. Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, va segrestar i assassinar diversos nens i es va convertir així en un dels personatges més sanguinaris de la crònica negra barcelonina.

Escriptor i practicant, així podríem anomenar el Marc Pastor, ja que a més de ser una de les noves veus de la narrativa criminalística catalana treballa en la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Potser per deformació professional, Pastor ha aprofitat la seva carrera per fer un salt a la literatura negra. Fruit d'això va néixer el 2008 La mala dona, publicat per La Magrana i que també s'ha traduït al castellà (RBA).

El Corvo encaixa perfectament amb aquest prototip d'investigadors que van de durs, que no dubten en colpejar dues vegades, que recorre als personatges més rars de la seva ciutat i que flirteja amb les prostitutes de Barcelona; és a dir, un nou Pepe Carvalho o un parent llunyà del detectiu d'Eduardo Mendoza.

La mala dona està ben estructurada, l'autor ha sabut mantenir la tensió fins al final, sense arribar a forçar les situacions per crear una trama massa retorçada. Percebo una extraordinària senzillesa en l'escriptura de manera que l'autor deixa a un costat els artificis literaris innecessaris i va directament al gra. Tanmateix, crec que l'autor podria haver aprofundit una mica més en la psicologia d'Enriqueta Martí i en tot el que l'envoltava. Marc Pastor tenia un arsenal de detalls per crear una atmosfera més macabra que, potser, haguessin ajudat a donar-li més força al personatge d'Enriqueta i alhora haguessin donat una dimensió més cruel als seus actes. Això ja és qüestió de preferències literàries.

Amb la seva segona novel·la, Marc Pastor ha demostrat que té talent per a la narrativa negra. Recuperarà Corvo per a una pròxima aventura o li portarà la vida per altres camins? Ho veurem.

L'últim adéu a Baltasar Porcel

2009-07-02T18:46:00.000-07:00

Tothom qui vulgui donar l'últim adéu a l'escriptor Baltasar Porcel, ho podrà fer demà, divendres, a la capella ardent, que tindrà lloc a la seu del departament de Cultura, al Palau Moja de Barcelona (Portaferrissa, 1), de 10 h a 19 h.

'Història de Barcelona', Jaume Sobrequés

2009-07-02T18:12:00.000-07:00

Història de Barcelona
Jaume Sobrequés i Callicó
Editorial: Plaza & Janés
1ª edició, març del 2008
Gènere: Història
269 páginas
ISBN: 978-84-01-38717-3

Jaume Sobrequés i Callicó proposa amb aquest volum una breu -brevíssima- història de Barcelona. Des dels primers nuclis de població, l'arribada dels romans, la construcció de les muralles, les invasions morisques... fins als Jocs Olímpics, el Forum de les Cultures o la creació d'algunes universitats catalanes com la Ramon Llull, la Pompeu Fabra o la Internacional de Catalunya. És a dir, Barcelona des dels seus inicis més remots fins a la fets més recents.

Jaume Sobrequés ja avisa del difícil que resulta comprimir la història d'una ciutat com Barcelona a poc menys de 300 pàgines. Això té un aspecte positiu i un altre de negatiu. El bo és que et fas una lleugera idea del que ha estat Barcelona, sense necessitat d'avorrir-te amb massa dades històriques. El dolent és que és una història tan breu que quan el lector canvia de pàgina, ja han passat cent anys. El llibre està, en línies generals, bastant ben escrit, pel que segurament el lector ho podrà llegir com si fos una novel·la històrica.

Aquest llibre ha de servir, crec jo, per fer un petit tast de la història de Barcelona, per conèixer molt a grans trets quins han estat els episodis que s'han esdevingut a la ciutat comtal. Després, si el lector vol aprofundir en algun aspecte, l'autor ja li cita algunes referències bibliogràfiques perquè s'endinsi en el que vulgui.

Estem, que consti, davant d'una història de Barcelona, no d'Espanya ni de Catalunya. Això suposa que es passa molt per sobre per episodis tan fonamentals com el franquisme o l'arribada al poder de Felip V, entre d'altres. No sé si hagués estat més encertat escriure més pàgines o deixar-lo com està, però el que és indubtable és que el lector surt d'aquest llibre amb molts interrogants. Segurament aquestes llacunes s'haurien resolt amb notes a peu de pàgina.

Malgrat ser una història molt general i que es respira entre les seves pàgines una essència potser massa nacionalista per part de l'autor, l'obra resulta entretinguda i amena. Però probablement també insuficient.

'El pintor d'ombres', Esteban Martín

2009-07-02T17:59:00.000-07:00

El pintor d'ombres
Esteban Martín
Editorial: Rosa dels Vents
1ª edició, febrer del 2009
Gènere: Misteri
380 pàgines
ISBN: 978-84-01-38732-6

Pablo Picasso comença els seus anys d'aprenentatge a Barcelona. El seu pare té pensat per a ell la seva educació artística, però Picasso vol aprendre al carrer, fugint de les escoles de pintura. Decideix que el millor és marxar de casa i allotjar-se en un bordell. Allà coneix diverses prostitutes, les quals començaran a ser assassinades. La policia posa el punt de mira en el jove pintor. L'assassí també. Picasso haurà de ser capaç de salvar la pell per no acabar a la presó o mort.

Quan l'Esteban Martín m'explicava el setembre de 2008 quins personatges havia elegit per a la seva nova novel·la, li vaig dir que esperava amb impaciència llegir el resultat. Jack l'Esbudellador, Picasso i l'alter ego de Sherlock Holmes són els personatges que es passegen pels carrers de la Barcelona de finals del segle XIX. Impossible? Esteban Martín ha demostrat una indiscutible solvència en embastar una història retorçada, perversa però alhora apassionant i humana. Perquè el Picasso i el Sherlock Holmes (sota el nom real de Steven Arrow) que veiem aquí no són superherois, sinó persones normals amb les seves debilitats i les seves ambicions. D'aquesta manera, Arrow és capaç de posar cèrcol a Jack l'Esbudellador, però alhora tocar terra davant d'una noia atractiva. Picasso és un ésser ambiciós, en ocasions malhumorat, però feble davant de la dona que estima. Fins i tot Jack, més enllà de ser un assassí sense escrúpols, amaga una raó desesperada per matar.

Esteban Martín, coautor de La clau Gaudí, té molt clar el que pretén quan es posa mans a l'obra amb una novel·la: entretenir i alhora emocionar. D'aquesta manera, el lector assisteix a un apassionant thriller literari amb un desenllaç emotiu i esquinçador.

Com ho ha fet? En primer lloc, l'autor ha dividit la seva novel·la en una doble estructura amb dos punts de vista diferents. D'aquesta manera, Esteban Martín col·loca dos protagonistes en la trama: Picasso i Arrow. Són dues històries que es desenvolupen pràcticament paral·leles però que convergeixen en un mateix punt: atrapar Jack l'Esbudellador per salvar Picasso.

L'autor s'empara en el "qui assegura que això no va poder haver passat": Per què Jack no va poder haver estat a Barcelona? Per què Picasso no va poder haver viscut una història semblant per pintar Las senyoretes d'Avinyó? Per què Arrow no va poder haver passejat per Barcelona per tal de resoldre el cas? Però l'important no és que sigui l'escriptor el que es faci aquestes preguntes, sinó que aconsegueixi que se les plantegi el lector. És ficció, però quina meravella poder imaginar.

Els que van gaudir amb La clau Gaudí, també ho faran amb El pintor d'ombres. Els que es van decebre amb la primera novel·la, tindran la sort d'oblidar-la ràpidament, perquè Esteban Martín ha escrit una obra molt superior a La clau Gaudí. Una obra superior, aquesta seria la millor definició. S'atrevirà algun valent director a portar aquesta novel·la al cinema?

'Gotholàndia', Pep Blay

2009-07-02T17:54:00.001-07:00

Gotholàndia
Pep Blay
Editorial Montena
1ª edició, març del 2009
Gènere: Novel·la Juvenil (Fantàstica)
De 9 a 13 anys aprox.
271 pàgines
ISBN: 978-84-8441-504-6

L'Albert ha rebut un regal formidable de la seva mare: un videojoc de fantasia, Gotholàndia. Gràcies a aquest regal, el noi pot passar-se hores senceres embrancat al món de mites i llegendes que li ofereix el videojoc. Però la mare del petit no vol que el seu fill passi tanta estona davant la pantalla de la consola i no llegeixi res, pel que decideix enviar-lo una temporada a casa del seu excèntric oncle, que viu en un poble aïllat a la muntanya. L'Albert no entén que la seva mare li regali un joc i després no li permeti jugar, així que decideix emportar-se'l amagat a la maleta per continuar entretingut. Però el que l'Albert no esperava era que la seva imprudència provoqués que ell mateix acabés absorbit pel videojoc i passés a ser un personatge més de Gotholàndia. Per tornar a casa ha de complir una important missió. En cas contrari, no podrà sortir del videojoc mai més.

Quan Pep Blay va pensar en Gotholàndia, en realitat estava ideant la manera que el seu nebot aparqués per uns instants els videojocs i comencés a llegir. Va pensar que, si tant li agradaven les consoles, el millor era escriure una novel·la fantàstica de mites i llegendes on l'eix central fos un videojoc. El resultat va ser que el nebot de Pep Blay va agafar el llibre i no el va deixar anar fins que va arribar a l'última pàgina. Cosa rara en ell, diu l'autor, perquè no és lector habitual.

Per tant, aquesta novel·la juvenil de gènere fantàstic té els ingredients precisos per convèncer, no solament als àvids lectors, sinó també a aquells que gaudeixen més de la imatge que de la lletra impresa. Perquè la gràcia de Gotholàndia és precisament la seva força visual. El jove lector sentirà que, amb cada capítol que llegeix, s'endinsarà en una nova pantalla plena d'aventures i personatges mitològics.

Encara que el públic objectiu d'aquest llibre siguin els nois i noies d'entre 9 i 13 anys, el cert és que qualsevol lector interessat en els arguments fantàstics podrà deixar-se portar per aquesta aventura de llegendes i éssers màgics.

'L'inici del capvespre', Júlia Costa

2009-07-02T17:34:00.000-07:00

L'inici del capvespre
Júlia Costa
Editorial: Meteora
Colección: Papers de Fortuna
Gènere: Novel·la
1ª edició, febrer del 2009
198 pàgines
ISBN: 978-84-95623-77-5

Pep Baltrà és un personatge trasbalsat que no pot desvincular-se del seu passat. Es va criar en una zona suburbial de Barcelona durant la postguerra, concretament en les barraques de Montjuïc. Va tenir una infantesa poc afortunada, amb un padrastre aficionat a l'alcohol. La seva esposa té leucèmia i la seva filla Ana flirteja amb les drogues. Per a súmmum, el seu futur sembla mancar d'esperança. Per aquesta raó decideix prendre decisions dràstiques, encara que les conseqüències siguin tràgiques. Afortunadament per a ell, una antiga amiga, Emma, no està disposada a deixar que el Pep es destrueixi.

No és la primera vegada que Júlia Costa escriu sobre personatges marginats de la postguerra ni tampoc sobre els paisatges del districte barceloní de Sants-Montjuïc. Les antigues barraques de l'ara anomenada "muntanya màgica" de Barcelona eren un grup de cases amb camins sense asfaltar on vivien immigrants i gent sense massa recursos. El concepte d'immigració ha canviat, és clar, ja que abans els immigrants eren espanyols que venien del sud del país.

La pobresa dels barris de Sants-Montjuïc és un tema tocat per l'escriptor Francisco Candel, ja mort. No oblidem la seva famosa obra Donde la ciudad cambia su nombre, amb la que feia al·lusió a aquesta Barcelona desconeguda, pobra i plena de personatges tan peculiars com reals. Júlia Costa fa un exercici encomiable en voler rescatar aquesta ciutat misteriosa. Però no és aquesta una novel·la sobre la postguerra, sinó sobre la crisi i decadència d'un personatge que no és capaç d'oblidar el seu passat. Pep Baltrà té una carrera docent, ha publicat un llibre de poesia i té dues filles. Però no pot ser feliç.

L'inici del capvespre és una novel·la, no només de personatge, sinó de sagues familiars. Aquí és tan important el retrat que Costa fa del Pep Baltrà, com el que perfila de Nita -la mare del protagonista-, Ana -la seva filla- i de la resta de personatges que desfilen per aquestes pàgines. D'aquesta manera, l'autora recrea unes vivències que, encara que són ficció, no estan tan allunyades de la realitat que van sofrir moltes famílies en el passat.

'La mort a sis vint-i-cinc', Jordi Cervera

2009-07-02T08:49:00.000-07:00

La mort a sis vint-i-cinc
Jordi Cervera
Editorial Edebé
1ª edició, març del 2009
Colecció: Periscopi
Premio Edebé de Literatura Juvenil
Gènere: Novel·la negra (de 12 a 16 anys)
280 pàgines
ISBN: 978-84-236-9574-4

Ray Barbosa ha fet una cistella de tres punts i li ha donat la Copa ULEB al DKV Joventut davant el Dynamo de Moscow. Mentre celebra el títol, un assassí a sou entra a casa seva i mata a la seva dona i fill. L’alegria del campionat es transforma ràpidament en tragèdia. L’inspector Joan Pons es posa a treballar per tal d’esbrinar qui està darrere del crim. Aquest es trobarà amb un retorçat pla que es portava anys gestant. La venjança és un plat que es serveix fred.

Sospito que escriure una novel·la negra juvenil ha de ser força difícil, perquè l’autor ha de muntar una història atractiva, suggerent, que suposi un esforç al jove lector per a què sàpiga qui és l’assassí abans de què acabi el llibre. Ha d’estar escrita d’una forma senzilla, que la prosa no sigui una trava al lector, però, alhora, que no hi hagin descuits, que la joventut del públic no estigui renyida amb la intel·ligència. Però no només això, perquè la literatura juvenil, des de fa anys, s’ha guanyat el favor del públic adult, motiu pel qual no s’ha d’oblidar que això dels gèneres per edats està cada cop més passat de moda.

Difícil ho ha tingut Jordi Cervera per a escriure aquesta novel·la i, a sobre, endur-se el Premi Edebé de Literatura Juvenil. La mort a sis vint-i-cinc enganxa des de les primeres pàgines i no deixa anar al lector fins el desenllaç. És una història ben construïda, amb personatges creïbles i el to adequat per a un públic ampli. Assistim, a més, al naixement d’un personatge amb vistes al futur: Carla Pons, filla de l’inspector que porta el cas i amb aspiracions policíaques, que protagonitzarà properes novel·les de l’autor. Esperem que sigui així perquè, de moment, la primera entrega deixa un excel·lent gust a la boca.

Ha mort Baltasar Porcel

2009-07-02T02:54:00.000-07:00

L'escriptor mallorquí Baltasar Porcel no ha superat un tumor cerebral i ha mort a l'edat de 72 anys a Barcelona. Ens deixa novel.les com El cor del senglar (2000) i Cada castell i totes les ombres (2008).

Veure notícia de La Vanguardia

'Et donaré la terra', Chufo Lloréns

2009-07-02T02:51:00.000-07:00

Et donaré la terra

Chufo Lloréns
Plaza & Janés (1ª edició, març del 2008)
Gènere: Històrica
752 pàgines
ISBN 9788401387166

Martí Barbany gairebé no és ningú quan arriba a Barcelona tot just cumplir la majoria d’edat. El dipòsit que el seu pare li va deixar en herència, en canvi, li permet començar la seva escalada cap a un futur millor. Per tot això compta amb la inestimable ajuda del clergue Eudald Llobet –antic company d’armes del pare de Martí- i de les gestions del jueu Baruj Benvenist, una eminent personalitat del Call de la Barcelona del segle XI.

Par fer-se conegut a la ciutat, el pare Llobet li recomana que vagi al mercat d’esclaus per comprar-ne algun. Martí s’encapritxa d’Aixa, una musulmana amb habilitats per cantar i per la música, pel que no dubta en pagar la quantitat que sigui per comprar-la. Al mercat, Laia -la filla del conseller econòmic del comte de Barcelona- també desitja comprar l’Aixa. La curiositat de Martí per saber el motiu de la seva insistència el porta a coler veure el rostre de Laia, just el moment en el que s’enamora d’ella.

Per a què Martí pugui portar mercaderia d’ultramar amb el seu acabat d’estrenar vaixell, necessita el vist i plau precisament del conseller econòmic, Bernat Montcusí. Martí no dubtarà en guanyar-se la confiança de Montcusí i, de pas, el cor de Laia. Però per al conseller l’únic important és assegurar els seus guanys i impedir que res vulneri la seva estabilitat econòmica i familiar.

Martí marxarà a terres llunyanes per a portar els seus productes amb l’esperança de tenir l’honor de ser el marit de la Laia, sense saber que l’únic que té garantitzat és un terrible enemic molt proper al comte de Barcelona.

A Chufo Lloréns li han dit per activa i per passiva que la seva novel·la es sembla massa a L’esglèsia del mar, d’Ildefonso Falcones. Ell ho nega, diu que res té a veure el que passa al segle XI a Barcelona amb el que succeeïx al segle XIV. Ls veritat és que sí hi ha alguna similitud en quant a l’eix argumental: en les dues es narra com un jove personatge arriba sent un desconegut i, pràcticament sense recursos, lluita per ser algú a Barcelona. Els dos són bones persones, no discriminen per qüestions de religió o classe social. Els dos personatges defensen els drets dels esclaus i intenten aportar un bé a la ciutat… Tot i que Chufo Lloréns ho negui, sí que hi ha certes semblances. ¿Significa això que l’autor ha aprofitat el boom Falcones per vendre els seus llibres? De cap manera. Quan L’esglèsia del mar va sortir a llibreries, Lloréns ja havia esgotat uns quants pots de tinta escribint Et donaré la terra.

Encara que hi hagi aquesta similitud entre les dues novel·les, hi ha una diferència molt clara i remarcable: Et donaré la terra sí és una bona novel·la. Lloréns té ja una trajectòria novel·lística tot i que sigui un gran desconogut per a molts. Per això a la seva novel·la no hi veiem errors típics d’aquells que comencen a escriure gènere històric: no hi ha abús excesiu de les descripcions, no hi ha repeticions innecesèries i, sobretot, no hi ha aquella sensació d’avorrimient propi dels autors que es centren massa en el context històric i descuiden l’essència argumental de la novel·la. Lloréns sap que el context serveix per a situar la trama, no per a omplir el llibre amb pàgines més pròpies d’un assaig sobre com es vivia a l’Edat Mitjana. I a més l’autor ens avisa al final: m’he pres aquestes llicències, però que ningú s’ofengui que el que he fet, ho he fet pel bé de la narració. És a dir, que això és ficció però de pas a veure si podem aprofitar per a què el lector s’interessi per una etapa de la història de Barcelona realment apassionant.

Et donaré la terra és una novel.la escrita amb intel·ligència i afecte. Un ho nota quan a mida que llegeix, sent odi a l’estómac quan el dolent del llibre fa de les seves i quan ha de contenir les llàgrimes en escenes apassionades. És a dir, el pur plaer de la lectura. I quan el lector acaba la novel·la, encara sent que Martí Barbany li és algú proper, familiar, i no un simple personatge de ficció: una cosa realment difícil d’aconseguir.

'El caníbal', Isabel-Clara Simó

2009-07-02T02:49:00.000-07:00

El caníbal
Isabel-Clara Simó
Editorial Columna
1ª edició: febrer del 2007
Gènere: Novel·la
ISBN: 8466407855
135 pàgines

Blai és un noi que sembla no tenir inquietuds i que suposa una gran preocupació per als seus pares, que intenten que el seu fill trobi quin és el seu lloc a la societat. Després de diverses feines frustrades, ho aconsegueix en el moment en que entra d’ajudant de cuina en un petit restaurant d’uns coneguts del seu pare. D’ençà d’aquest moment, la passió per la cuina canviarà el caràcter d’en Blai. I és que aquest jove comença a formar-se com un gran xef fins arribar a les últimes conseqüències. El seu interès -obsessiu- per l’alta cuina s’uneix amb el gran amor de la seva vida, Rosario (una colombiana a la que acull a casa seva i amb la que es casa). Però un dia que torna de la feina, la troba morta. Llavors comença a valorar si la millor manera de continuar tenint el seu amor és menjar-se el seu cadàver.

Que ningú s’espanti al llegir l’argument ni pensi que ja he desvelat tota la trama de la novel·la. Des del principi sabem el que succeirà al final, d’alguna manera és una obra circular, es comença comentant, grosso modo, el fet important de la trama i s’acaba en el mateix punt. Això és important perquè implica que l’autora no s’ha centrat en crear un misteri sobre un delicte de canibalisme o assassinat. El que realment importa és com tracta el tema, trencant del tot les regles típiques de les trames novel·lesques.Sabem com comença i com acaba, però desconeixem què passa entremig. És just on l’autora demostra la seva qualitat narrativa i on fa que el lector s’ho passi realment bé amb cada pàgina, amb uns personatges ben definits (el Blai d’aquesta novel·la ens recorda el Nor d’Adéu-suau, per les seves poques aspiracions que demostra al principio de la novel·la) i amb un argument ben quadrat.

Es desprèn de l’argument que la forma més suprema de l'amor, més enllà dels límits, és tenir el més dins possible el ser amat. Quantes vegades haurem dit allò de “amor, és que et menjaria...”. No és, per tant, massa estrany aquest excés de passió.

L’autora ha sabut exprimir una idea que ha donat un excel·lent suc: El caníbal. Una novel·la que, una vegada més, demostra que Isabel-Clara Simó és una autora compromesa amb un estil que intenta fugir de convencionalismes i tòpics que acaben desgastant la creació literària.

'Només socis', Ferran Torrent

2009-07-02T02:32:00.000-07:00

Només socis
Ferran Torrent
Editorial Columna (Clàssica, 750)
1ª edició, 2008
ISBN: 978-84-664-0904-9

280 pàgines

Torna l’incombustible detectiu Toni Butxana, aquesta vegada en mig d’una doble trama. Per un costat, veurà com l’empresari Juan Lloris intenta recuperar els diners que Butxana li va extorsionar temps enrere; per un altre, un grup del Mossad busca reduir a un sicari contractat per Lloris per tal d’evitar que un grup d’ultradretes europeu s’organitzi amb la intenció de perseguir la cultura jueva.

Butxana viu ara retirat a un poble proper a Valencia, amb la companyia de l’ex agent de la policia Tordera. Els dos tenen un amic periodista que va col·laborar amb ells en l’extorsió a Juan Lloris. Com a veïns tenen als germans Josep i Ferran Torres (els joves de Gràcies per la propina). Aquest últim és ara un escriptor força reconegut -encara que en plena crisi creativa-, que intenta observar i conèixer al màxim el seu entorn i els seus veïns per poder escriure les seves novel·les.

Aquesta doble trama és possible, entre d’altres coses, gràcies als veterans personatges de l’obra de Torrent (el Llargo, els germans Torres, Tordera, Butxana, Lloris, etc.) i a altres de nous (una prostituta, un valencià supervivent de l’Holocaust nazi, etc.). Tot això dóna com a resultat l’última novel·la de Ferran Torrent: Només socis.

Els lectors habituals de Ferran Torrent creuran immediatament que Només socis és una nova entrega de la trilogia Societat limitada – Espècies protegides – Judici final. No és el cas, encara que com en aquestes novel·les, l’argument gira al voltant de Juan Lloris. Com anava dient, hi ha una doble trama, centrada en un personatge: Toni Butxana, ex detectiu privat que ha protagonitzat més d’una novel·la de Ferran Torrent. El propi autor deia que en aquesta ocasió hi ha més fantasia que en les anteriors obres i és cert. Ha volgut unir cabs massa distants i ha resultat una trama una mica forçada. Com a lector, un no acaba de veure clara aquesta estranya relació entre el Mossad, Lloris i una organització d’ultradretes europea. Sense oblidar que estem davant d’una obra de ficció, Només socis sembla un intent de arrissar massa el ris.

L’autor ho sap, per aquesta raó no estem en cap cas davant d’una obra fallida, sinó tot el contrari: és una obra purament de ficció i el lector deu prendre-ho així. Ferran Torrent inclús s’atreveix a fer un doble joc narratiu. La novel·la sembla estar escrita a quatre mans: les d’ell mateix i les d’un dels seus personatges, Ferran Torres, el seu alter ego literari. En la novel·la el personatge ironitza amb Butxana, el tracta, no solament com a persona, sinó també com a possible personatge de ficció. No només això, si Ferran Torrent va triomfar con Gràcies per la propina, Ferran Torres –el personatge- ho va fer amb Gràcies per la tequila. Aquest joc narratiu és el millor de la novel·la i animo, des de la meva humil posició de lector, a què continuï amb ella en els seus propers projectes.

Entre les diverses qualitats de Ferran Torrent destaquen que sap escriure bé: no avorreix mai al lector, sap escriure bons diàlegs i coneix perfectament el seu univers narratiu, València com a escenari i uns personatges recurrents que atrapen al lector (tant els protagonistes com els antagonistes).

Sempre he pensat que llegir Ferran Torrent és una aposta segura. Les seves novel·les es llegeixen ràpid. Torrent té amés l’habilitat de no tancar mai una novel·la per complet. Sempre hi ha una porta oberta per a tornar-hi en el futur. Només socis pot tenir una segon part, igual que pot tenir una continuació la trilogia de Juan Lloris.

Sigui com sigui, i encara que Només socis no és la seva millor novel·la, no deixa de ser entretingut detenir-se un moment en aquest món torrentià. El lector no es conformarà només amb llegir una novel·la.