dimecres, 30 de setembre de 2009

'Florència a la maleta', Anna Tomàs

Florència a la maleta
Anna Tomàs
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Columna Jove
1ª edició, setembre de 2009
Gènere: Narrativa juvenil
117 pàgines
ISBN: 978-84-92790-50-0

L'Eva acaba d'arribar d'Erasmus a Florència. Ha trobat pis, s'ha comprat una bicicleta de segona mà i ha conegut a un grup de gent de diversos països. Ràpidament, el viatge es converteix en el que és característic d'un Erasmus: relacions, festes, música i, de tant en tant, estudiar.

No descobreixo res si dic que la literatura juvenil està experimentant una transformació. El que a priori s'escriu per a un públic jove acaba arribant a les mans dels adults. El cas de Florència a la maleta, novel·la debut d'Anna Tomàs, pot ser paradigmàtic del que dic. Acabo de llegir aquesta breu història sobre una universitària barcelonina que marxa d'Erasmus i m'ha quedat una sensació de pesar difícil d'explicar.

Anem per parts. Què es troba un noi o una noia de setze anys que llegeix aquesta novel·la? A més d'una història dinàmica, el que hi ha a Florència a la maleta és una incitació per a què els joves no perdin l'oportunitat de viure un Erasmus, experiència que, una vegada acabada, sempre comporta laments, immediata nostàlgia i recomanacions per a què cap estudiant no se la perdi. Però per als adults, aquí arriba el pesar, la novel·la és la prova palpable de què, si no t'has pujat en aquest tren, ja no l'agafaràs.

Si el lector adult sent el penediment de no haver fet un Erasmus, és que el mecanisme del llibre ha funcionat a la perfecció, ha transmès el que l'autora pretenia. El llibre explica una aventura real amb tocs de ficció que incita el lector, no només a llegir, sinó a viatjar, a anar a estudiar a l'estranger, a conèixer gent i un llarg etcètera. Per als joves lectors, la novel·la és l'oportunitat de prendre un petit aperitiu abans d'arribar a la universitat i acabar de decidir-se a marxar d'Erasmus. A mi, com a adult, em queda el penediment de no haver-ho fet, però la sensació d'haver-me apropat a aquesta aventura a través d'aquest llibre. Que bé poder viatjar llegint.

dissabte, 19 de setembre de 2009

'Mai no és tard', Jordi Cervera

Mai no és tard
Jordi Cervera
Ara Llibres
1ª edició, maig de 2009
Gènere: Relats
160 pàgines
ISBN: 978-84-92552-20-7

Tal com indica el subtítol, Mai no és tard recull onze vivències d'amor centrades en la maduresa. D'aquesta manera, la sexagenària Joana s'enamora de la jove filla d'uns amics, Marta. Ambdues inicien una relació, però temen enfrontar-se al rebuig de la societat. Hauran de decidir si la felicitat està en ocultar o assumir públicament la seva relació. En un altre relat, Carles proposa matrimoni a la infermera que el cuida en la residència d'ancians. La família d'ell s'oposa, però lluitaran per l'amor malgrat la diferència d'edat. Una tercera història explica el desesperat triangle amorós entre Marta, Dolors i Andreu, on les regles de joc les marca la por de la solitud.

Fa poc vaig fer una crítica de la que llavors era l'última novel·la de Jordi Cervera: Mort a sis vint-i-cinc (Edebé, 2009). En ella destacava el bé que s'havia espavilat l'autor en un terreny tan complicat com el gènere juvenil. La seva prosa era senzilla, directa, sense artificis i la trama atractiva, d'aquestes que enganxen a joves i a adults. Sembla ser que a aquest escriptor li agraden els reptes, perquè endinsar-se ara en un ventall d'experiències d'amor en la tercera edat és de màxim risc.

Cervera ha intentat reunir tot l'elenc d'embolics possibles: ancians, joves, lesbianes, gais, trios, parelles... Per escriure un llibre d'aquest tipus amb garanties o bé es coneix molt bé el gènere humà i els seus profunds pous sentimentals o bé s'assumeixen riscos i s'espera a veure què ocorre. Aquí el primer problema: les històries (amb forçats happy end com a colofó) són una mica superficials amb personatges esterotipats i actes previsibles. Tant és així que fins i tot sembla que hi hagi històries que es repeteixin, només que amb diferents protagonistes. Tampoc no acabo de veure clara la veu narrativa: barreja coral i narrador omniscient on sembla que els personatges estiguin a la sala d'un psicòleg explicant els seus drames. Aquest detall s'acceptaria en una o dues històries, però escriure les onze de la mateixa manera acaba ancorant-nos en aquesta sensació de repetició i linealitat.

Jordi Cervera és un bon escriptor, sap assumir reptes i tirar-los endavant, però amb Mai no és tard ho he notat massa desorientat.

'Moments feliços', Oriol Izquierdo

Moments feliços
Oriol Izquierdo
Edicions 62
1ª edició, octubre de 2008
Gènere: Poesia
93 pàgines
ISBN: 978-84-297-6155-9

Encara que Moments feliços sigui el primer poemari que es publica d'Oriol Izquierdo, el cert és que aquest escriptor ja portava temps entre versos. Com sol succeir moltes vegades amb altres autors, Izquierdo donava forma a un jo poètic que després tancava amb pany i clau en algun calaix del seu despatx. A finals de l'any passat, aquest calaix es va obrir per alliberar, per fi, els poemes i Edicions 62 ha estat l'encarregat de treure'ls a la llum.

Un tema determinant es passeja al llarg d'aquests Moments feliços: la mort prematura de la filla de l'autor, Carla. El poemari està dividit en quatre parts, en les tres primeres hi ha una diversitat d'emocions que són només premonitòries d'allò que ens trobarem en la quarta part: el dolor per la pèrdua.

El jo poètic comença erràtic, desubicat al món on es troba, motiu pel que inicia una recerca. Mira el paisatge des de la distància, s'abstreu de la realitat, però sabent que la vida és el que és i que és difícil fugir. Encara que aquest jo poètic queda de vegades esgotat a meitat del camí, sap que ha de perseverar, potser sabent que, finalment, ens salven les paraules.

En la segona part ens trobem amb la insatisfacció amb l'entorn: una multitud mirant-se el melic, gent que parla per no callar, la insolidaritat, la crueltat, la incomunicació, la multitud invisible i l'obstinació per ser una disfressa d'un mateix. Però arriba el desig en la tercera part, donant una sensació de plenitud i de pau, com si el jo poètic s'assentés al paradís. El desig es barreja amb cert temor a morir, però potser també a viure. És difícil mantenir l'equilibri davant d'aquests moments feliços.

Segurament molts lectors poden estar desconcertats davant del títol, però l'autor té una explicació: no és, potser, relativa la felicitat? No es pot ser igual de feliç davant d'una absència que t'apropa a la plenitud i a la pau? En la quarta part cau com una llosa la tragèdia: la nina queda tirada al terra, al costat del llit, com a advertiment del que acaba d'ocórrer: la mort de la filla. El poema Cançó travessa el lector com una llança i el sacseja fins al final.

Davant de l'absència, queden dues opcions: l'angoixa o la recerca: el sentiment que encara està allà. La sensació de què a les petites coses és tancat el record màgic de l'ésser estimat desaparegut, esperant a ser descobert i, en fer-ho, novament la pau. Estem segurament davant d'un poemario circular: tornar al principi després de llegir els últims versos de Moments feliços és comprovar que la nova lectura és diferent de la primera, que hi ha un altre contingut, una altra essència i un altre jo poètic. D'alguna manera, són dos poemaris en un: el primer -la lectura- és el que provoca la ferida i el segon -la relectura- el que s'endinsa en ella o el que la cicatritza, depèn del lector. Sigui com sigui, resulta impossible no deixar-se endur per aquests moments feliços.