diumenge, 19 de juliol de 2009

'Eròtica Mix', Pep Blay

Eròtica Mix
Quatre històries de sexe i música
Pep Blay
Rosa dels Vents
1ª edición, 2009
Gènere: Relats / Erotisme
304 pàgines
ISBN: 978-84-01-38727-2

Eròtica Mix inclou quatre històries d'amor i sexe, tal com indica el subtítol. En la primera, Tuijosomsexe.com, tenim a un home apassionat dels festivals de música, on en un d'ells coneix una cantant. Entre ambdós sorgeix una ardent història on, més que la música, els uneix la necessitat de lliurar-se al desenfrenament sexual en qualsevol lloc. La segona història, Cartes d'amor a la Dona Bombolla, ens relata una relació epistolar entre un músic i una admiradora. Ella podria ser una de tantes fans, però les seves paraules arriben al més profund d'ell. Naixerà entre ambdós una història d'amor impossible, plena de sentiments, però condemnada a la desesperança. 7'' explica les indagacions que ha de seguir un detectiu per descobrir l'autor d'un assassinat en ple casament: set sospitosos, cada un militant de cada un dels set pecats capitals. Luxúria i música van de la mà en aquest relat. Eròtica Mix, títol de l'últim relat i del llibre, parla d'un home que un dia decideix escapar de les relacions esporàdiques per buscar-ne una altra més intensa. Però descobrirà que les relacions intermitents són la millor manera de fugir de la solitud.

Pep Blay diu que aquests relats no són de gènere eròtic, sinó que l'erotisme és només un dels trets argumentals de cada història. Si reduíssim aquest llibre a quatre fel·lacions, cinc còpules i set tocaments, segurament estaríem duent a terme un judici precipitat i lluny d'apropar-se a la realitat. Més enllà del desenfrenament de Tuijosomsexe.com, tenim un personatge que necessita sentir-se ple gràcies a l'amor físic, al carnal; sense ell, se sent desubicat fins i tot als llocs que li són més propers: els festivals de música. Cartes d'amor a la Dona Bombolla no és només un intercanvi d'orgasmes i palabres fàcils i cursis, sinó el relat de la impossibilitat d'assolir la plena comunió de dues persones diferents, però que volen estimar-se. 7'' és un encreuament argumental entre l'humor, la mort, la música i el sexe, amb personatges estigmatitzats pels seus propis caràcters. Eròtica Mix és l'intent d'escapar de la solitud. Hi ha sexe, sí, però no oblidin que el sexe forma part de la biografia de qualsevol personatge. Les altres coses són qüestió d'enfocament.

El gran repte de Pep Blay era mantenir el lector agafat fins al final. Per a això, l'autor ha dut a terme un complicat exercici de calibratge del llenguatge perquè cada relat estigués narrat amb un registre diferent i evitar així que el lector s'ofegués en una retòrica gastada i forçada. I ho ha aconseguit. Malgrat que el llibre ho hagi escrit en poc més de tres mesos, l'autor ha tingut temps per pensar, redactar, corregir i perfeccionar. Ningú no li treu, això sí, els llargs anys d'experiència viscuda.

Eròtica Mix és un llibre que destil·la música, sensualitat, sexualitat, agressivitat, subtilesa i més música; tot això batut creant un còctel que podria haver estat ideat pel mateix Almodóvar (parafrasejant el propi autor). Serveixi això últim com una invitació per provar aquesta curiosa mixtura.

diumenge, 12 de juliol de 2009

'El secret dels Hoffman', Alejandro Palomas

El secret dels Hoffman
Alejandro Palomas
Editorial Columna
1ª edició, febrer de 2009
Gènere: Novel·la intimista
208 pàgines
ISBN: 978-84-664-1055-7


La Constança
acaba de morir. En el seu funeral es troben la seva filla, Martina; els seus néts, Verònica i Lluc, i el marit de la difunta, Rodolf Hoffman. Aquest ha tornat d'Argentina després que abandonés la seva família fa vint anys. Malgrat el problema d'incomunicació inicial i dels temes familiars que semblen intocables, tots els membres decideixen obrir algunes portes del passat per trobar el lloc que ocupen en el present. Però poc a poc s'adonaran que no n'hi ha prou amb llançar la mirada enrere, sinó que és fonamental que tots expressin els seus sentiments perquè cada un rebi l'ajuda que necessita els altres.

Després de llegir El secret dels Hoffman, finalista del Premi Ciudad de Torrevieja, un sospita que li cauran pedres a Alejandro Palomas. En primer lloc perquè tendeix a passar que les novel·les intimistes que guanyen o queden finalistes de premis literaris comercials ja compten per endavant amb la pluja de prejudicis. Molts crítics llegeixen aquestes novel·les amb la daga a la mà disposats a clavar-la en qualsevol moment.

En segon lloc perquè potser la majoria de lectors s'emportaran aquesta novel·la a casa esperant una obra de misteri, de secrets familiars terribles i d'agònics fantasmes del passat. Però no és exactament així. El secret dels Hoffman és una novel·la coral, on els quatre personatges principals van descobrint lentament les seves debilitats. Cadascú guarda un secret dins de si mateix que necessita ser alliberat. Però per dur a terme aquest exercici, necessiten l'ajuda dels altres; difícil tasca per a una família que està disposada a donar ajuda però no a demanar-la.

Afortunadament, la novel·la enganxa al lector per caràcter propi (fugint de premis, distincions i prejudicis). No és difícil que el lector a meitat de la novel·la s'oblidi del títol (potser poc afortunat, però molt propi d'un certamen literari) i es deixi portar per la netedat de la prosa que assenyalava Armas Marcelo el dia de la concesió del premi. Alejandro Palomas escriu els diàlegs com ningú i té una formidable capacitat de fer les puntualitzacions descriptives precises. És a dir, es deixa d'ornaments, de filigranes retòriques i passa a l'acció directament.

El que importa són els protagonistes, els seus sentiments, així que què millor que deixar-los parlar a ells. D'aquesta manera, l'autor cedeix el discurs complet als seus personatges creant una novel·la coral, on tots ells conformen l'essència del llibre, l'essència dels Hoffman.

El secret dels Hoffman és una novel·la de puresa narrativa, de personatges ben perfilats i de sentiments continguts a punt de desbordar-se. Sempre és reconfortant que un premi com el Torrevieja aposti per una novel·la d'aquest tipus sense que l'autor sigui un dels noms típics de ls cercles literaris.

dissabte, 11 de juliol de 2009

'Societat limitada', Ferran Torrent

Societat limitada
Ferran Torrent
Editorial Labutxaca
Gènere: Novel·la
1ª edició, juny de 2008
336 pàgines
ISBN: 978-84-96863-74-3

Juan Lloris és un de les més importants empresaris de València i està decidit a fer el que faci falta perquè el seu poder vagi en augment; Francesc Petit és el Secretari General del Front Nacionalista Valencià (Front Nacionalista Valencià), un partit minoritari i extraparlamentari que lluita per acabar amb el bipartidisme de les dues grans forces: socialistes i conservadors; Júlia Aleixandre és l'encarregada de fer el feina bruta dels conservadors, negociar amb altres forces, tractar amb empresaris... qualsevol cosa perquè el seu partit assoleixi la majoria absoluta en les pròximes eleccions; José María Madrid és del PSOE i, al igual que la Júlia, treballa per als interessos del partit, encara que el seu objectiu és que els consevadores no obtinguin aquesta majoria; Joaquim Cordill és empresari de Gramoxín, una empresa de pesticides, nom que ha adoptat també el fill de Juan Lloris, Lluis Lloris, per al seu grup de música dura, Cordill està disposat a fer xantatge perquè la seva reputació augmenti en l'empresa; Oriol Martí és l'assessor personal de Juan Lloris i íntim amic de Júlia Aleixandre, no té escrúpols en utilitzar els seus contactes per crear la seva pròpia empresa; Jesús Miralles és un periodista que espera la gran oportunitat de demostrar el que és capaç de fer, costi el que costi; Rafi és un proxeneta que no dubta d'explotar a prostitutes i utilitzar certs privilegis per guanyar més diners.

És una història, en poques paraules, d'ambiciosos sense escrúpols que busquen l'oportunitat d'obtenir més beneficis personals a costa de qui sigui i amb els mitjans que siguin: extorsió, xantatge, coacció, diners negres...

Societat limitada és la primera novel·la d'una trilogia, que segueix amb Espècies protegides i Judici final. Argumentalment, podríem dir que la trama és perfecta; tot està adequadament encaixat i cada personatge té el vincle de dependència adequada amb els altres: el futur de cada un no depèn de si mateix, sinó d'allò que els altres siguin capaços de cedir. El benefici d'un és la inestabilitat d'altres.

Estem acostumats, quan s'aproximen unes eleccions, a veure com els polítics es barallen entre si davant dels electors per mostrar la seva identitat, però el que no veiem és tot l'artefacte empresarial que hi ha darrere. Crèdits, préstecs, compra de favors entre partits, privilegis en qüestions urbanístiques -això últim sembla que ara sí comencem a veure'l-, moviment de maletins replets de diners negres, falsos somriures davant de la premsa... i, com es diu a la novel·la, és possible que quan algú et doni un lleu cop a l'esquena, en realitat estigui temptejant la forma de trencar-te-la. No hi pot haver frase més significativa.

El món empresarial i el món de la política van molt units, hi ha interessos afins. En Societat limitada -el títol és clarament al·lusiu, una societat tancada on és difícil entrar-, veiem reflectits tots aquests personatges assedegats de poder, manipuladors, manipulats i manipulables. Res no és segur, qualsevol moviment pot variar el rumb de les situacions. Ferran Torrent ha sabut plasmar de forma magistral tot aquest món de taurons a l'aguait que es mou a les nostres esquenes. No hi ha cap element que quedi despenjat i la culminació de la novel·la és, pura i planerament, excel·lent.

dijous, 9 de juliol de 2009

Teresa Solana triomfa a Melbourne amb el seu "crim imperfecte"

Edicions 62 ens informa que "l'escriptora Teresa Solona (Barcelona, 1962) ha estat convidada pel Festival Internacional de Literatura de Melbourne per presentar la seva novel∙la Un crim imperfecte (Edicions 62, 2006), publicada per Bitter Lemon amb el títol A not so perfect crime i traduïda a l'anglès per Peter Bush".



L'editorial també ens diu que "el Festival tindrà lloc a la ciutat australiana de Melbourne durant els dos darrers caps de setmana del mes d'agost (dies 21, 22, 23 i 28, 29 i 30 d'agost). Teresa Solana també ha estat convidada per la Universitat Nacional d'Austràlia i les universitats de Queensland, Sydney, Monash i La Trobe per presentar la novel.la, en una sèrie de conferències que, amb el títol genèric «Barcelona en la literatura negra-criminal», intentaran apropar la literatura negra-criminal catalana als lectors australians. La gira inclourà les ciutats de Melbourne, Brisbane, Sidney i Camberra".

Si en voleu saber més sobre el llibre, clickeu aquí.


Felicitats a Teresa Solana i a Edicions 62!

'Insòlit somni, insòlita veritat', Lolita Bosch

Insòlit somni, insòlita veritat
Lolita Bosch
Il·lustracions d'Elisenda Estrems
Editorial Empúries
1ª edició, 2007
Gènere: Aventures
87 pàgines
ISBN: 978-84-9787-215-7

Joaquín de la Cantolla és un mexicà nascut el 1829 amb la característica de què és un gran somiador. Dit d'una altra manera, un home peculiar que vol posar en pràctica algun dels somnis que ha tingut. L'últim: una segona Ciutat de Mèxic, però aquesta en l'aire, per sobre de la que ja existeix. S'imagina una altra ciutat sostinguda per globus aerostàtics, on la gent faci la seva vida normal i es tregui la contaminació amb una escombra. I és que Cantolla somia quan està adormit i quan està despert. Dedicarà la seva vida a dur a terme aquesta intrèpida aventura: preparar la polis flotant de Ciutat de Mèxic.

Insòlit somni, insòlita veritat és una simpàtica i enginyosa aventura d'un personatge peculiar que té algun dels trets innocents d'El principito. Té l'aparença d'un conte infantil, però en llegir-ho veiem que més que això, és un collage on s'ajunten dades històriques -ficcionades-, il·lustracions -magnífics dibuixos fets per Elisenda Estrems-, cronologies i, sobretot, imaginació i aventures. Tan bé s'ho passaran joves com adults.

Lolita Bosch té una forma d'escriure molt personal, un reconeix la seva prosa quan llegeix un parell de pàgines, i és un estil sobri, que demostra gran domini narratiu. Aquesta historieta curta és molt agradable de llegir. Acabem estimant aquest intrèpid Joaquín de la Cantolla i ens embarquem amb ell en cada viatge en globus que fa. Ens deixem endur així per una ciutat tan estimada per l'auotra. Ciutat de Mèxic es torna un personatge més perquè en aquest relat tan important és la caracterització de Cantolla, com la de la ciutat. Una lectura recomanable, és clar que sí.

dimecres, 8 de juliol de 2009

'Adéu-suau', Isabel-Clara Simó

Adéu-suau
Isabel-Clara Simó
Edicions 62
Colecció El balancí
1ª edició, 2006

Gènere: Novel·la
ISBN: 84-297-5757-0
203 Páginas


Nor acaba de sortir de l'hospital, d'una operació. Ningú no ha anat a fer-li companyia. Arriba a la seva vida rutinària i plena de solitud una vegada més després de sortir del centre mèdic on ha estat ingressat durant un temps. Tots els seus fantasmes del passat, la seva relació amb Sol, la seva parella, amb la seva família, amb els empleats de la seva fleca... Tot el colpeja en la seva existència buida i trista. Es fa repàs al seu passat, al seu present i al seu imminent futur. Quina vida ofereix a una persona quan tot el que li envolta sembla ser tan inestable com la seva vida mateixa? Potser la incertesa porti a un únic desig: ser invisible i desaparèixer durant un temps; és el que fa, retirar-se i llançar aquests crits de silenci que tots necessitem alguna vegada.

Aquesta és una d'aquestes novel·les en les que sembla que no passa gens. Més ben dit, passa el que pot passar-li a qualsevol. No és una trama complexa, és senzillament el reflex de la realitat d'una persona. Podríem començar a llegir el llibre pel capítol dos, tres, sis... i al final, seguir pel primer. La novel·la podria podria seguir amb cent pàgines més o acabar-se cinquanta abans. Tot perquè la vida pot prendre's per retalls, es pot començar a veure des d'un punt o un altre, tornar sobre un aspecte, mirar al passat, observar el present...

Veig en aquesta novel·la un cert experimentalisme: el fil argumental en si mateix no és el que estem acostumats, la qual cosa pot portar a l'avorriment als lectors àvids d'emocions fortes (no ha estat el meu cas); l'estil narratiu també és diferent, ja que utilitza diverses veus, hi ha un ús del diàleg molt personal... És una novel·la que hem de llegir amb la curiositat de veure que una altra forma de narrar és possible. Crec que Isabel-Clara Simó ha tingut bones intencions amb aquesta novel·la, encara que no és fàcil escriure aquest tipus d'obra i deixar satisfets tots els lectors. Que cadascú jutgi.

dimarts, 7 de juliol de 2009

'Gràcies per la propina', Ferran Torrent

Gràcies per la propina
Ferran Torrent
Editorial: Labutxaca, Oxford
1ª edició, 2007
Gènere: Novel·la
221 páginas
ISBN: 84-96863-12-3

En plena dictadura franquista una família es manté unida vivint segons les seves pròpies normes i intentant que la societat i altres situacions externes no canviïn el seu modus vivendi. Però que ningú no cregui que és una altra novel·la més sobre la Guerra Civil o sobre la postguerra.

Ferran Torres és ja un home i ens narra la seva vida, des que tenia nou anys i es va masturbar per primera vegada fins a la seva entrada en la vida adulta. Ferran viu amb el seu germà Pepín, els seus oncles Ramonet i Tomás i el seu avi. Ramonet és un home solter dedicat a cura de la casa i de la família; Tomás, també solter, és un faldiller que té com a lema "treballar per viure i no viure per treballar", així els ingressos de la família són cada vegada menors i es veuen obligats a vendre parcel·les de terreny; l'avi és un ancià batallador i liberal que mira de protegir els seus fills i néts mentre veu com el seu patrimoni va minvant. Després estan els dos germans inseparables, Pepín i Ferran; el primer més maco que el segon i més eixerit amb les dones, el que angoixa a Ferran.

Al voltant de la família, hi ha altres personatges curiosos i peculiars, com el soci de Tomás, Carraca, un home trasbalsat que no té més família que aquesta; també està Tono, amic íntim de Tomás i roig fins a la medul·la; i Fino, l'amo d'El Boquerón. Tots aquests personatges el que pretenen és gaudir del que tenen, carpe diem. Així, es diverteixen rient-se de l'Església, del NODO que precedeix les sessions de cinema, de la Guàrdia Civil... Els personatges estan tan ben configurats i la novel·la tan ben escrita, que un acaba per pertànyer a aquesta família i lamenta quan tanca l'última pàgina. El lector es riu amb les ocurrències de Tomás, les ensopegades de Ferran i les sortides de to de Carraca o Tono; a més, lamenta profundament les desgràcies que van sorgint, com la venda de terrenys.

La novel·la és el plantejament d'una família llibertària que l'únic que vol és viure atenent únicament a si mateixos, les amistats... De les obres de Ferran Torrent, aquesta és, sense cap dubte, la millor. És una obra meravellosa que deixa al lector amb ganes de més; quan acabada la lectura, queda encara el record i l'afecte d'haver seguit els passos d'aquesta família.

'Anjub. Confessions d'un bandoler', Andreu Carranza

Anjub. Confessions d'un bandoler
Andreu Carranza
Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
1ª edició, 2000
Gènere: Novel·la històrica
267 pàgines
ISBN: 84-297-4776-1

Anjub és un jove que decideix cobrar-se un compte pendent amb l'home que anys enrere va difamar a la seva mare. En fer-se adolescent, decideix que la millor manera de fer-ho és matant-lo. Després de dur a terme l'ajust de comptes, li ho explicarà al capellà del poble i aquest li recomana que fugi i no torni. Anjub li fa cas i en aquell moment comença el seu periple.

Anjub divaga pel bosc alimentant-se del que pot i coneix gent, alguns dels quals li comporten seriosos problemes i amb d'altres es fa amic. Anjub passa a ser una llegenda al poble, el famós bandoler "Robaburros", renom que el va posar un camperol després que Anjub alliberés el seu burro, evitant que aquest rebés maltractaments del seu amo.

En ple segle XIX, quan la lluita entre absolutistes i liberals era més acarnissada, Anjub passa a ser l'home més buscat de la vila i ningú no vol descansar fins a trobar-lo i donar-li mort, sobretot els seus enemics més directes.

Aquesta novel·la -guanyadora del Premi Sant Joan 2000- enganxa de principi a final. Els personatges estan perfectament perfilats i el lector no triga a agafar certa complicitat amb el protagonista. La història ens recorda immediatament a algunes aventures del Quixot i Sancho i també a la cançó de Lluis Llach El bandoler. La novel·la, no obstant això, funciona per si mateixa i el lector es diverteix llegint-la.

Si hagués d'assenyalar una cosa millorable a la novel·la, diria que el pas del temps confon una mica: quan sembla que en la història han passat uns dies, en realitat han passat anys. A més l'espai geogràfic també resulta una mica confús: els personatges es passen anys caminant pel bosc, però sembla que mai no s'allunyen del poble. En qualsevol cas, són detalls només petits que no desmereixen aquesta formidable novel·la.

'Qui vam ser', Lolita Bosch

Qui vam ser
Lolita Bosch
Edicions 62
1ª edició, 2006
Gènere: Novel·la
96 pàgines
ISBN: 978-84-9787-203-4

Qui vam ser abans de trencar la relació sentimental que tant ha marcat una vida. Lolita Bosch parla en aquesta espècie de novel·la-collage d'aquesta ruptura, de quan G. i ella van deixar de ser la persona que van ser per convertir-se en el que queda: la desolació, el record, l'intent de tornar...

No és una novel·la romàntica escrita per una dona turmentada per una relació acabada, sinó un intent de literatura personal -i experimental, per què no- en la qual parlar d'unes sensacions viscudes. No sabem si la protagonista és una Lolita Bosch fictícia o real -la que escriu-, ni si G. realment va ser un xicot amb qui va compartir part de la seva vida.

Dèiem que no és exactament una novel·la, sinó un intent d'integrar diversos gèneres i subgèneres en una petita història. Un collage on podem trobar poemes aliens, fotografies on gairebé mai no hi ha persones, sinó la desolació més absoluta: el banc d'un parc on no hi ha ningú assegut, un vas tirat, bolcat i abandonat... a més, també està la narració directa de l'autora, que recorda més a un estil poètic que prosístic. És un relat lleuger on l'autora sembla posar-se a prova a si mateixa i on el lector potser acabi parant més atenció a la forma en la que està escrit que a la història en si mateixa (una ruptura amorosa que res d'especial no té).

La crítica va incloure Lolita Bosch en la Generació Nocilla, aquella nova ona d'escriptors joves -Ricardo Menéndez Salmón, Agustín Fernández Mallo... - que han aparegut en els últims anys amb ganes de donar un aire renovador a la narrativa actual. Potser no sigui Qui vam ser un llibre excel·lent, però un té la sospita que és el primer esglaó d'una escala literària que puja.

dilluns, 6 de juliol de 2009

'El pont dels jueus', Martí Gironell

El pont dels jueus
Martí Gironell
Editorial Columna
1ª edició, 2007
Gènere: Novel·la històrica
268 pàgines
ISBN: 978-84-664-0804-2

El Consell Municipal de Besalú (Girona) encarrega a Pedro Baró, establert a Perpiñán, la reconstrucció del pont de la ciutat en 1316. El constructor accepta i es posa en marxa per dur a terme l'obra, però abans de fer-ho, li cedeixen un llibre anònim on es detallen les circumstàncies que van envoltar la construcció original del pont, feta per Primo Llombard en 1074.

Primo és el recomanat pel Papa per fer, no solament un pont de passada, sinó l'element clau per a la defensa de la fortificació de Besalú. El comte Bernardo II de Tallaferro és qui va a Siena per oferir a Primo la feina. Primo i el seu fill Ítram arriben a Besalú per posar-se mans a l'obra, però allà el mestre es trobarà amb el setge del comte d'Empúries i amb l'ambició d'un capellà, el pare Florencio, que farà tot el possible per enfonsar els seus plans. Ítram, per la seva part, descobreix l'amor quan s'endinsa al barri jueu, sense saber el risc de relacionar-se amb els d'aquesta religió i sense conèixer encara l'important paper que tindrà per intentar alliberar a la ciutat de Besalú del comte d'Empúries.

El pont dels jueus és la primera novel·la de Martí Gironell, que, a més de ser escriptor, és periodista a TV3. Però abans de tot això, va ser guia turístic de Besalú, pel que ja des de molt jove ha conegut perfectament l'espai sobre el que narra. Ha estat una vegada superat els trenta anys d'haver nascut a Besalú, quan ha decidit llançar-se al món de la ficció amb aquesta novel·la (abans ja havia escrit un llibre sobre els seus viatges a Bombay).

La temàtica de la novel·la, de gènere principalment històric, hagués pogut donar a l'escriptor la possibilitat d'escriure un tom de cinc-centes pàgines tranquil·lament, estenent-se en els viatges dels personatges, en la reconstrucció del pont o, fins i tot, aprofundint més en alguns personatges que passen de puntetes, com el mateix Pedro Baró. Però, en canvi, Martí Gironell ha optat, a la seva primera novel·la, per ser previngut i escurçar l'acció, les descripcions i la caracterització dels personatges. Això, potser, és el millor i el pitjor de la novel·la. El millor perquè molt sàviament ha evitat estendre's innecessàriament i caure en errors típics de molts escriptors de novel·la històrica, que s'esplaien amb dades absolutament intrascendent per a la trama. I si és la primera novel·la, millor curar-se en salut i dir les coses de forma àgil i senzilla, sense anar amb embuts. Però alhora, és el principal fallada del llibre; tot succeeix molt ràpid, potser hagués pogut desenvolupar una mica més la reconstrucció del pont o destacar més el paper d'Ítram en el setge d'Empúries contra Besalú... Però, insisteixo, abans de pecar de massa, en una primera novel·la, és millor pecar de poc. Per començar, l'autor ha fet bé.

Gironell ha arriscat introduint elements fantàstics en una trama històrica. Sempre es corre el risc de fer malbé tota la feina per culpa d'elements que no puguin quadrar en el sentit de la realitat del lector. Però, tenint en compte l'estil senzill i accessible de l'autor, aquesta introducció del fantàstic no queda, en absolut, fora de lloc. En conclusió, com a primer pas en aquesta etapa literària, Martí Gironell ho ha fet bastant bé.

divendres, 3 de juliol de 2009

'La mala dona', Marc Pastor

La mala dona
Marc Pastor
Editorial: La Magrana
1ª edició, juny del 2008
Gènere: Novel·la negra
249 pàgines
ISBN: 978-84-9867-217-6


A la Barcelona de principis del segle XX estan començant a desaparèixer una sèrie de nens. Ningú no ha vist res ni sap qui pot estar darrere d'aquests segrests, pel que comença a circular el rumor de l'existència d'un monstre o un vampir. L'inspector Corvo i el seu company Malsano estan entossudits a descobrir qui és el segrestador, malgrat que el seu superior l'insta diverses vegades que oblidi el cas. Pel que sembla, hi ha gent massa important implicada en una xarxa de prostitució de menors. Mentre els alts càrrecs del cos de policia insisteixen a desviar l'atenció i el Corvo busca el seu vampir, una estranya dona espera per caçar la seva següent víctima.

Marc Pastor recupera els fets reals que van mantenir alterats els ciutadans de Barcelona de principis de segle. Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, va segrestar i assassinar diversos nens i es va convertir així en un dels personatges més sanguinaris de la crònica negra barcelonina.

Escriptor i practicant, així podríem anomenar el Marc Pastor, ja que a més de ser una de les noves veus de la narrativa criminalística catalana treballa en la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Potser per deformació professional, Pastor ha aprofitat la seva carrera per fer un salt a la literatura negra. Fruit d'això va néixer el 2008 La mala dona, publicat per La Magrana i que també s'ha traduït al castellà (RBA).

El Corvo encaixa perfectament amb aquest prototip d'investigadors que van de durs, que no dubten en colpejar dues vegades, que recorre als personatges més rars de la seva ciutat i que flirteja amb les prostitutes de Barcelona; és a dir, un nou Pepe Carvalho o un parent llunyà del detectiu d'Eduardo Mendoza.

La mala dona està ben estructurada, l'autor ha sabut mantenir la tensió fins al final, sense arribar a forçar les situacions per crear una trama massa retorçada. Percebo una extraordinària senzillesa en l'escriptura de manera que l'autor deixa a un costat els artificis literaris innecessaris i va directament al gra. Tanmateix, crec que l'autor podria haver aprofundit una mica més en la psicologia d'Enriqueta Martí i en tot el que l'envoltava. Marc Pastor tenia un arsenal de detalls per crear una atmosfera més macabra que, potser, haguessin ajudat a donar-li més força al personatge d'Enriqueta i alhora haguessin donat una dimensió més cruel als seus actes. Això ja és qüestió de preferències literàries.

Amb la seva segona novel·la, Marc Pastor ha demostrat que té talent per a la narrativa negra. Recuperarà Corvo per a una pròxima aventura o li portarà la vida per altres camins? Ho veurem.

dijous, 2 de juliol de 2009

L'últim adéu a Baltasar Porcel


Tothom qui vulgui donar l'últim adéu a l'escriptor Baltasar Porcel, ho podrà fer demà, divendres, a la capella ardent, que tindrà lloc a la seu del departament de Cultura, al Palau Moja de Barcelona (Portaferrissa, 1), de 10 h a 19 h.

'Història de Barcelona', Jaume Sobrequés

Història de Barcelona
Jaume Sobrequés i Callicó
Editorial: Plaza & Janés
1ª edició, març del 2008
Gènere: Història
269 páginas
ISBN: 978-84-01-38717-3


Jaume Sobrequés i Callicó proposa amb aquest volum una breu -brevíssima- història de Barcelona. Des dels primers nuclis de població, l'arribada dels romans, la construcció de les muralles, les invasions morisques... fins als Jocs Olímpics, el Forum de les Cultures o la creació d'algunes universitats catalanes com la Ramon Llull, la Pompeu Fabra o la Internacional de Catalunya. És a dir, Barcelona des dels seus inicis més remots fins a la fets més recents.

Jaume Sobrequés ja avisa del difícil que resulta comprimir la història d'una ciutat com Barcelona a poc menys de 300 pàgines. Això té un aspecte positiu i un altre de negatiu. El bo és que et fas una lleugera idea del que ha estat Barcelona, sense necessitat d'avorrir-te amb massa dades històriques. El dolent és que és una història tan breu que quan el lector canvia de pàgina, ja han passat cent anys. El llibre està, en línies generals, bastant ben escrit, pel que segurament el lector ho podrà llegir com si fos una novel·la històrica.

Aquest llibre ha de servir, crec jo, per fer un petit tast de la història de Barcelona, per conèixer molt a grans trets quins han estat els episodis que s'han esdevingut a la ciutat comtal. Després, si el lector vol aprofundir en algun aspecte, l'autor ja li cita algunes referències bibliogràfiques perquè s'endinsi en el que vulgui.

Estem, que consti, davant d'una història de Barcelona, no d'Espanya ni de Catalunya. Això suposa que es passa molt per sobre per episodis tan fonamentals com el franquisme o l'arribada al poder de Felip V, entre d'altres. No sé si hagués estat més encertat escriure més pàgines o deixar-lo com està, però el que és indubtable és que el lector surt d'aquest llibre amb molts interrogants. Segurament aquestes llacunes s'haurien resolt amb notes a peu de pàgina.

Malgrat ser una història molt general i que es respira entre les seves pàgines una essència potser massa nacionalista per part de l'autor, l'obra resulta entretinguda i amena. Però probablement també insuficient.

'El pintor d'ombres', Esteban Martín

El pintor d'ombres
Esteban Martín
Editorial: Rosa dels Vents
1ª edició, febrer del 2009
Gènere: Misteri
380 pàgines
ISBN: 978-84-01-38732-6

Pablo Picasso comença els seus anys d'aprenentatge a Barcelona. El seu pare té pensat per a ell la seva educació artística, però Picasso vol aprendre al carrer, fugint de les escoles de pintura. Decideix que el millor és marxar de casa i allotjar-se en un bordell. Allà coneix diverses prostitutes, les quals començaran a ser assassinades. La policia posa el punt de mira en el jove pintor. L'assassí també. Picasso haurà de ser capaç de salvar la pell per no acabar a la presó o mort.

Quan l'Esteban Martín m'explicava el setembre de 2008 quins personatges havia elegit per a la seva nova novel·la, li vaig dir que esperava amb impaciència llegir el resultat. Jack l'Esbudellador, Picasso i l'alter ego de Sherlock Holmes són els personatges que es passegen pels carrers de la Barcelona de finals del segle XIX. Impossible? Esteban Martín ha demostrat una indiscutible solvència en embastar una història retorçada, perversa però alhora apassionant i humana. Perquè el Picasso i el Sherlock Holmes (sota el nom real de Steven Arrow) que veiem aquí no són superherois, sinó persones normals amb les seves debilitats i les seves ambicions. D'aquesta manera, Arrow és capaç de posar cèrcol a Jack l'Esbudellador, però alhora tocar terra davant d'una noia atractiva. Picasso és un ésser ambiciós, en ocasions malhumorat, però feble davant de la dona que estima. Fins i tot Jack, més enllà de ser un assassí sense escrúpols, amaga una raó desesperada per matar.

Esteban Martín, coautor de La clau Gaudí, té molt clar el que pretén quan es posa mans a l'obra amb una novel·la: entretenir i alhora emocionar. D'aquesta manera, el lector assisteix a un apassionant thriller literari amb un desenllaç emotiu i esquinçador.

Com ho ha fet? En primer lloc, l'autor ha dividit la seva novel·la en una doble estructura amb dos punts de vista diferents. D'aquesta manera, Esteban Martín col·loca dos protagonistes en la trama: Picasso i Arrow. Són dues històries que es desenvolupen pràcticament paral·leles però que convergeixen en un mateix punt: atrapar Jack l'Esbudellador per salvar Picasso.

L'autor s'empara en el "qui assegura que això no va poder haver passat": Per què Jack no va poder haver estat a Barcelona? Per què Picasso no va poder haver viscut una història semblant per pintar Las senyoretes d'Avinyó? Per què Arrow no va poder haver passejat per Barcelona per tal de resoldre el cas? Però l'important no és que sigui l'escriptor el que es faci aquestes preguntes, sinó que aconsegueixi que se les plantegi el lector. És ficció, però quina meravella poder imaginar.

Els que van gaudir amb La clau Gaudí, també ho faran amb El pintor d'ombres. Els que es van decebre amb la primera novel·la, tindran la sort d'oblidar-la ràpidament, perquè Esteban Martín ha escrit una obra molt superior a La clau Gaudí. Una obra superior, aquesta seria la millor definició. S'atrevirà algun valent director a portar aquesta novel·la al cinema?

'Gotholàndia', Pep Blay

Gotholàndia
Pep Blay
Editorial Montena
1ª edició, març del 2009
Gènere: Novel·la Juvenil (Fantàstica)
De 9 a 13 anys aprox.
271 pàgines
ISBN: 978-84-8441-504-6

L'Albert ha rebut un regal formidable de la seva mare: un videojoc de fantasia, Gotholàndia. Gràcies a aquest regal, el noi pot passar-se hores senceres embrancat al món de mites i llegendes que li ofereix el videojoc. Però la mare del petit no vol que el seu fill passi tanta estona davant la pantalla de la consola i no llegeixi res, pel que decideix enviar-lo una temporada a casa del seu excèntric oncle, que viu en un poble aïllat a la muntanya. L'Albert no entén que la seva mare li regali un joc i després no li permeti jugar, així que decideix emportar-se'l amagat a la maleta per continuar entretingut. Però el que l'Albert no esperava era que la seva imprudència provoqués que ell mateix acabés absorbit pel videojoc i passés a ser un personatge més de Gotholàndia. Per tornar a casa ha de complir una important missió. En cas contrari, no podrà sortir del videojoc mai més.

Quan Pep Blay va pensar en Gotholàndia, en realitat estava ideant la manera que el seu nebot aparqués per uns instants els videojocs i comencés a llegir. Va pensar que, si tant li agradaven les consoles, el millor era escriure una novel·la fantàstica de mites i llegendes on l'eix central fos un videojoc. El resultat va ser que el nebot de Pep Blay va agafar el llibre i no el va deixar anar fins que va arribar a l'última pàgina. Cosa rara en ell, diu l'autor, perquè no és lector habitual.

Per tant, aquesta novel·la juvenil de gènere fantàstic té els ingredients precisos per convèncer, no solament als àvids lectors, sinó també a aquells que gaudeixen més de la imatge que de la lletra impresa. Perquè la gràcia de Gotholàndia és precisament la seva força visual. El jove lector sentirà que, amb cada capítol que llegeix, s'endinsarà en una nova pantalla plena d'aventures i personatges mitològics.

Encara que el públic objectiu d'aquest llibre siguin els nois i noies d'entre 9 i 13 anys, el cert és que qualsevol lector interessat en els arguments fantàstics podrà deixar-se portar per aquesta aventura de llegendes i éssers màgics.

'L'inici del capvespre', Júlia Costa

L'inici del capvespre
Júlia Costa
Editorial: Meteora
Colección: Papers de Fortuna
Gènere: Novel·la
1ª edició, febrer del 2009
198 pàgines
ISBN: 978-84-95623-77-5


Pep Baltrà és un personatge trasbalsat que no pot desvincular-se del seu passat. Es va criar en una zona suburbial de Barcelona durant la postguerra, concretament en les barraques de Montjuïc. Va tenir una infantesa poc afortunada, amb un padrastre aficionat a l'alcohol. La seva esposa té leucèmia i la seva filla Ana flirteja amb les drogues. Per a súmmum, el seu futur sembla mancar d'esperança. Per aquesta raó decideix prendre decisions dràstiques, encara que les conseqüències siguin tràgiques. Afortunadament per a ell, una antiga amiga, Emma, no està disposada a deixar que el Pep es destrueixi.

No és la primera vegada que Júlia Costa escriu sobre personatges marginats de la postguerra ni tampoc sobre els paisatges del districte barceloní de Sants-Montjuïc. Les antigues barraques de l'ara anomenada "muntanya màgica" de Barcelona eren un grup de cases amb camins sense asfaltar on vivien immigrants i gent sense massa recursos. El concepte d'immigració ha canviat, és clar, ja que abans els immigrants eren espanyols que venien del sud del país.

La pobresa dels barris de Sants-Montjuïc és un tema tocat per l'escriptor Francisco Candel, ja mort. No oblidem la seva famosa obra Donde la ciudad cambia su nombre, amb la que feia al·lusió a aquesta Barcelona desconeguda, pobra i plena de personatges tan peculiars com reals. Júlia Costa fa un exercici encomiable en voler rescatar aquesta ciutat misteriosa. Però no és aquesta una novel·la sobre la postguerra, sinó sobre la crisi i decadència d'un personatge que no és capaç d'oblidar el seu passat. Pep Baltrà té una carrera docent, ha publicat un llibre de poesia i té dues filles. Però no pot ser feliç.

L'inici del capvespre és una novel·la, no només de personatge, sinó de sagues familiars. Aquí és tan important el retrat que Costa fa del Pep Baltrà, com el que perfila de Nita -la mare del protagonista-, Ana -la seva filla- i de la resta de personatges que desfilen per aquestes pàgines. D'aquesta manera, l'autora recrea unes vivències que, encara que són ficció, no estan tan allunyades de la realitat que van sofrir moltes famílies en el passat.

'La mort a sis vint-i-cinc', Jordi Cervera

La mort a sis vint-i-cinc
Jordi Cervera
Editorial Edebé
1ª edició, març del 2009
Colecció: Periscopi
Premio Edebé de Literatura Juvenil
Gènere: Novel·la negra (de 12 a 16 anys)
280 pàgines
ISBN: 978-84-236-9574-4

Ray Barbosa ha fet una cistella de tres punts i li ha donat la Copa ULEB al DKV Joventut davant el Dynamo de Moscow. Mentre celebra el títol, un assassí a sou entra a casa seva i mata a la seva dona i fill. L’alegria del campionat es transforma ràpidament en tragèdia. L’inspector Joan Pons es posa a treballar per tal d’esbrinar qui està darrere del crim. Aquest es trobarà amb un retorçat pla que es portava anys gestant. La venjança és un plat que es serveix fred.

Sospito que escriure una novel·la negra juvenil ha de ser força difícil, perquè l’autor ha de muntar una història atractiva, suggerent, que suposi un esforç al jove lector per a què sàpiga qui és l’assassí abans de què acabi el llibre. Ha d’estar escrita d’una forma senzilla, que la prosa no sigui una trava al lector, però, alhora, que no hi hagin descuits, que la joventut del públic no estigui renyida amb la intel·ligència. Però no només això, perquè la literatura juvenil, des de fa anys, s’ha guanyat el favor del públic adult, motiu pel qual no s’ha d’oblidar que això dels gèneres per edats està cada cop més passat de moda.

Difícil ho ha tingut Jordi Cervera per a escriure aquesta novel·la i, a sobre, endur-se el Premi Edebé de Literatura Juvenil. La mort a sis vint-i-cinc enganxa des de les primeres pàgines i no deixa anar al lector fins el desenllaç. És una història ben construïda, amb personatges creïbles i el to adequat per a un públic ampli. Assistim, a més, al naixement d’un personatge amb vistes al futur: Carla Pons, filla de l’inspector que porta el cas i amb aspiracions policíaques, que protagonitzarà properes novel·les de l’autor. Esperem que sigui així perquè, de moment, la primera entrega deixa un excel·lent gust a la boca.

Ha mort Baltasar Porcel

L'escriptor mallorquí Baltasar Porcel no ha superat un tumor cerebral i ha mort a l'edat de 72 anys a Barcelona. Ens deixa novel.les com El cor del senglar (2000) i Cada castell i totes les ombres (2008).



'Et donaré la terra', Chufo Lloréns

Et donaré la terra
Chufo Lloréns
Plaza & Janés (1ª edició, març del 2008)
Gènere: Històrica
752 pàgines
ISBN 9788401387166


Martí Barbany gairebé no és ningú quan arriba a Barcelona tot just cumplir la majoria d’edat. El dipòsit que el seu pare li va deixar en herència, en canvi, li permet començar la seva escalada cap a un futur millor. Per tot això compta amb la inestimable ajuda del clergue Eudald Llobet –antic company d’armes del pare de Martí- i de les gestions del jueu Baruj Benvenist, una eminent personalitat del Call de la Barcelona del segle XI.

Par fer-se conegut a la ciutat, el pare Llobet li recomana que vagi al mercat d’esclaus per comprar-ne algun. Martí s’encapritxa d’Aixa, una musulmana amb habilitats per cantar i per la música, pel que no dubta en pagar la quantitat que sigui per comprar-la. Al mercat, Laia -la filla del conseller econòmic del comte de Barcelona- també desitja comprar l’Aixa. La curiositat de Martí per saber el motiu de la seva insistència el porta a coler veure el rostre de Laia, just el moment en el que s’enamora d’ella.

Per a què Martí pugui portar mercaderia d’ultramar amb el seu acabat d’estrenar vaixell, necessita el vist i plau precisament del conseller econòmic, Bernat Montcusí. Martí no dubtarà en guanyar-se la confiança de Montcusí i, de pas, el cor de Laia. Però per al conseller l’únic important és assegurar els seus guanys i impedir que res vulneri la seva estabilitat econòmica i familiar.

Martí marxarà a terres llunyanes per a portar els seus productes amb l’esperança de tenir l’honor de ser el marit de la Laia, sense saber que l’únic que té garantitzat és un terrible enemic molt proper al comte de Barcelona.

A Chufo Lloréns li han dit per activa i per passiva que la seva novel·la es sembla massa a L’esglèsia del mar, d’Ildefonso Falcones. Ell ho nega, diu que res té a veure el que passa al segle XI a Barcelona amb el que succeeïx al segle XIV. Ls veritat és que sí hi ha alguna similitud en quant a l’eix argumental: en les dues es narra com un jove personatge arriba sent un desconegut i, pràcticament sense recursos, lluita per ser algú a Barcelona. Els dos són bones persones, no discriminen per qüestions de religió o classe social. Els dos personatges defensen els drets dels esclaus i intenten aportar un bé a la ciutat… Tot i que Chufo Lloréns ho negui, sí que hi ha certes semblances. ¿Significa això que l’autor ha aprofitat el boom Falcones per vendre els seus llibres? De cap manera. Quan L’esglèsia del mar va sortir a llibreries, Lloréns ja havia esgotat uns quants pots de tinta escribint Et donaré la terra.

Encara que hi hagi aquesta similitud entre les dues novel·les, hi ha una diferència molt clara i remarcable: Et donaré la terra sí és una bona novel·la. Lloréns té ja una trajectòria novel·lística tot i que sigui un gran desconogut per a molts. Per això a la seva novel·la no hi veiem errors típics d’aquells que comencen a escriure gènere històric: no hi ha abús excesiu de les descripcions, no hi ha repeticions innecesèries i, sobretot, no hi ha aquella sensació d’avorrimient propi dels autors que es centren massa en el context històric i descuiden l’essència argumental de la novel·la. Lloréns sap que el context serveix per a situar la trama, no per a omplir el llibre amb pàgines més pròpies d’un assaig sobre com es vivia a l’Edat Mitjana. I a més l’autor ens avisa al final: m’he pres aquestes llicències, però que ningú s’ofengui que el que he fet, ho he fet pel bé de la narració. És a dir, que això és ficció però de pas a veure si podem aprofitar per a què el lector s’interessi per una etapa de la història de Barcelona realment apassionant.

Et donaré la terra és una novel.la escrita amb intel·ligència i afecte. Un ho nota quan a mida que llegeix, sent odi a l’estómac quan el dolent del llibre fa de les seves i quan ha de contenir les llàgrimes en escenes apassionades. És a dir, el pur plaer de la lectura. I quan el lector acaba la novel·la, encara sent que Martí Barbany li és algú proper, familiar, i no un simple personatge de ficció: una cosa realment difícil d’aconseguir.

'El caníbal', Isabel-Clara Simó

El caníbal
Isabel-Clara Simó
Editorial Columna
1ª edició: febrer del 2007
Gènere: Novel·la
ISBN: 8466407855
135 pàgines


Blai és un noi que sembla no tenir inquietuds i que suposa una gran preocupació per als seus pares, que intenten que el seu fill trobi quin és el seu lloc a la societat. Després de diverses feines frustrades, ho aconsegueix en el moment en que entra d’ajudant de cuina en un petit restaurant d’uns coneguts del seu pare. D’ençà d’aquest moment, la passió per la cuina canviarà el caràcter d’en Blai. I és que aquest jove comença a formar-se com un gran xef fins arribar a les últimes conseqüències. El seu interès -obsessiu- per l’alta cuina s’uneix amb el gran amor de la seva vida, Rosario (una colombiana a la que acull a casa seva i amb la que es casa). Però un dia que torna de la feina, la troba morta. Llavors comença a valorar si la millor manera de continuar tenint el seu amor és menjar-se el seu cadàver.

Que ningú s’espanti al llegir l’argument ni pensi que ja he desvelat tota la trama de la novel·la. Des del principi sabem el que succeirà al final, d’alguna manera és una obra circular, es comença comentant, grosso modo, el fet important de la trama i s’acaba en el mateix punt. Això és important perquè implica que l’autora no s’ha centrat en crear un misteri sobre un delicte de canibalisme o assassinat. El que realment importa és com tracta el tema, trencant del tot les regles típiques de les trames novel·lesques.Sabem com comença i com acaba, però desconeixem què passa entremig. És just on l’autora demostra la seva qualitat narrativa i on fa que el lector s’ho passi realment bé amb cada pàgina, amb uns personatges ben definits (el Blai d’aquesta novel·la ens recorda el Nor d’Adéu-suau, per les seves poques aspiracions que demostra al principio de la novel·la) i amb un argument ben quadrat.

Es desprèn de l’argument que la forma més suprema de l'amor, més enllà dels límits, és tenir el més dins possible el ser amat. Quantes vegades haurem dit allò de “amor, és que et menjaria...”. No és, per tant, massa estrany aquest excés de passió.

L’autora ha sabut exprimir una idea que ha donat un excel·lent suc: El caníbal. Una novel·la que, una vegada més, demostra que Isabel-Clara Simó és una autora compromesa amb un estil que intenta fugir de convencionalismes i tòpics que acaben desgastant la creació literària.

'Només socis', Ferran Torrent

Només socis
Ferran Torrent
Editorial Columna (Clàssica, 750)
1ª edició, 2008
ISBN: 978-84-664-0904-9
280 pàgines

Torna l’incombustible detectiu Toni Butxana, aquesta vegada en mig d’una doble trama. Per un costat, veurà com l’empresari Juan Lloris intenta recuperar els diners que Butxana li va extorsionar temps enrere; per un altre, un grup del Mossad busca reduir a un sicari contractat per Lloris per tal d’evitar que un grup d’ultradretes europeu s’organitzi amb la intenció de perseguir la cultura jueva.

Butxana viu ara retirat a un poble proper a Valencia, amb la companyia de l’ex agent de la policia Tordera. Els dos tenen un amic periodista que va col·laborar amb ells en l’extorsió a Juan Lloris. Com a veïns tenen als germans Josep i Ferran Torres (els joves de Gràcies per la propina). Aquest últim és ara un escriptor força reconegut -encara que en plena crisi creativa-, que intenta observar i conèixer al màxim el seu entorn i els seus veïns per poder escriure les seves novel·les.

Aquesta doble trama és possible, entre d’altres coses, gràcies als veterans personatges de l’obra de Torrent (el Llargo, els germans Torres, Tordera, Butxana, Lloris, etc.) i a altres de nous (una prostituta, un valencià supervivent de l’Holocaust nazi, etc.). Tot això dóna com a resultat l’última novel·la de Ferran Torrent: Només socis.

Els lectors habituals de Ferran Torrent creuran immediatament que Només socis és una nova entrega de la trilogia Societat limitadaEspècies protegidesJudici final. No és el cas, encara que com en aquestes novel·les, l’argument gira al voltant de Juan Lloris. Com anava dient, hi ha una doble trama, centrada en un personatge: Toni Butxana, ex detectiu privat que ha protagonitzat més d’una novel·la de Ferran Torrent. El propi autor deia que en aquesta ocasió hi ha més fantasia que en les anteriors obres i és cert. Ha volgut unir cabs massa distants i ha resultat una trama una mica forçada. Com a lector, un no acaba de veure clara aquesta estranya relació entre el Mossad, Lloris i una organització d’ultradretes europea. Sense oblidar que estem davant d’una obra de ficció, Només socis sembla un intent de arrissar massa el ris.

L’autor ho sap, per aquesta raó no estem en cap cas davant d’una obra fallida, sinó tot el contrari: és una obra purament de ficció i el lector deu prendre-ho així. Ferran Torrent inclús s’atreveix a fer un doble joc narratiu. La novel·la sembla estar escrita a quatre mans: les d’ell mateix i les d’un dels seus personatges, Ferran Torres, el seu alter ego literari. En la novel·la el personatge ironitza amb Butxana, el tracta, no solament com a persona, sinó també com a possible personatge de ficció. No només això, si Ferran Torrent va triomfar con Gràcies per la propina, Ferran Torres –el personatge- ho va fer amb Gràcies per la tequila. Aquest joc narratiu és el millor de la novel·la i animo, des de la meva humil posició de lector, a què continuï amb ella en els seus propers projectes.

Entre les diverses qualitats de Ferran Torrent destaquen que sap escriure bé: no avorreix mai al lector, sap escriure bons diàlegs i coneix perfectament el seu univers narratiu, València com a escenari i uns personatges recurrents que atrapen al lector (tant els protagonistes com els antagonistes).

Sempre he pensat que llegir Ferran Torrent és una aposta segura. Les seves novel·les es llegeixen ràpid. Torrent té amés l’habilitat de no tancar mai una novel·la per complet. Sempre hi ha una porta oberta per a tornar-hi en el futur. Només socis pot tenir una segon part, igual que pot tenir una continuació la trilogia de Juan Lloris.

Sigui com sigui, i encara que Només socis no és la seva millor novel·la, no deixa de ser entretingut detenir-se un moment en aquest món torrentià. El lector no es conformarà només amb llegir una novel·la.