dissabte, 19 de setembre de 2009

'Moments feliços', Oriol Izquierdo

Moments feliços
Oriol Izquierdo
Edicions 62
1ª edició, octubre de 2008
Gènere: Poesia
93 pàgines
ISBN: 978-84-297-6155-9

Encara que Moments feliços sigui el primer poemari que es publica d'Oriol Izquierdo, el cert és que aquest escriptor ja portava temps entre versos. Com sol succeir moltes vegades amb altres autors, Izquierdo donava forma a un jo poètic que després tancava amb pany i clau en algun calaix del seu despatx. A finals de l'any passat, aquest calaix es va obrir per alliberar, per fi, els poemes i Edicions 62 ha estat l'encarregat de treure'ls a la llum.

Un tema determinant es passeja al llarg d'aquests Moments feliços: la mort prematura de la filla de l'autor, Carla. El poemari està dividit en quatre parts, en les tres primeres hi ha una diversitat d'emocions que són només premonitòries d'allò que ens trobarem en la quarta part: el dolor per la pèrdua.

El jo poètic comença erràtic, desubicat al món on es troba, motiu pel que inicia una recerca. Mira el paisatge des de la distància, s'abstreu de la realitat, però sabent que la vida és el que és i que és difícil fugir. Encara que aquest jo poètic queda de vegades esgotat a meitat del camí, sap que ha de perseverar, potser sabent que, finalment, ens salven les paraules.

En la segona part ens trobem amb la insatisfacció amb l'entorn: una multitud mirant-se el melic, gent que parla per no callar, la insolidaritat, la crueltat, la incomunicació, la multitud invisible i l'obstinació per ser una disfressa d'un mateix. Però arriba el desig en la tercera part, donant una sensació de plenitud i de pau, com si el jo poètic s'assentés al paradís. El desig es barreja amb cert temor a morir, però potser també a viure. És difícil mantenir l'equilibri davant d'aquests moments feliços.

Segurament molts lectors poden estar desconcertats davant del títol, però l'autor té una explicació: no és, potser, relativa la felicitat? No es pot ser igual de feliç davant d'una absència que t'apropa a la plenitud i a la pau? En la quarta part cau com una llosa la tragèdia: la nina queda tirada al terra, al costat del llit, com a advertiment del que acaba d'ocórrer: la mort de la filla. El poema Cançó travessa el lector com una llança i el sacseja fins al final.

Davant de l'absència, queden dues opcions: l'angoixa o la recerca: el sentiment que encara està allà. La sensació de què a les petites coses és tancat el record màgic de l'ésser estimat desaparegut, esperant a ser descobert i, en fer-ho, novament la pau. Estem segurament davant d'un poemario circular: tornar al principi després de llegir els últims versos de Moments feliços és comprovar que la nova lectura és diferent de la primera, que hi ha un altre contingut, una altra essència i un altre jo poètic. D'alguna manera, són dos poemaris en un: el primer -la lectura- és el que provoca la ferida i el segon -la relectura- el que s'endinsa en ella o el que la cicatritza, depèn del lector. Sigui com sigui, resulta impossible no deixar-se endur per aquests moments feliços.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada