dijous, 2 de juliol de 2009

'Et donaré la terra', Chufo Lloréns

Et donaré la terra
Chufo Lloréns
Plaza & Janés (1ª edició, març del 2008)
Gènere: Històrica
752 pàgines
ISBN 9788401387166


Martí Barbany gairebé no és ningú quan arriba a Barcelona tot just cumplir la majoria d’edat. El dipòsit que el seu pare li va deixar en herència, en canvi, li permet començar la seva escalada cap a un futur millor. Per tot això compta amb la inestimable ajuda del clergue Eudald Llobet –antic company d’armes del pare de Martí- i de les gestions del jueu Baruj Benvenist, una eminent personalitat del Call de la Barcelona del segle XI.

Par fer-se conegut a la ciutat, el pare Llobet li recomana que vagi al mercat d’esclaus per comprar-ne algun. Martí s’encapritxa d’Aixa, una musulmana amb habilitats per cantar i per la música, pel que no dubta en pagar la quantitat que sigui per comprar-la. Al mercat, Laia -la filla del conseller econòmic del comte de Barcelona- també desitja comprar l’Aixa. La curiositat de Martí per saber el motiu de la seva insistència el porta a coler veure el rostre de Laia, just el moment en el que s’enamora d’ella.

Per a què Martí pugui portar mercaderia d’ultramar amb el seu acabat d’estrenar vaixell, necessita el vist i plau precisament del conseller econòmic, Bernat Montcusí. Martí no dubtarà en guanyar-se la confiança de Montcusí i, de pas, el cor de Laia. Però per al conseller l’únic important és assegurar els seus guanys i impedir que res vulneri la seva estabilitat econòmica i familiar.

Martí marxarà a terres llunyanes per a portar els seus productes amb l’esperança de tenir l’honor de ser el marit de la Laia, sense saber que l’únic que té garantitzat és un terrible enemic molt proper al comte de Barcelona.

A Chufo Lloréns li han dit per activa i per passiva que la seva novel·la es sembla massa a L’esglèsia del mar, d’Ildefonso Falcones. Ell ho nega, diu que res té a veure el que passa al segle XI a Barcelona amb el que succeeïx al segle XIV. Ls veritat és que sí hi ha alguna similitud en quant a l’eix argumental: en les dues es narra com un jove personatge arriba sent un desconegut i, pràcticament sense recursos, lluita per ser algú a Barcelona. Els dos són bones persones, no discriminen per qüestions de religió o classe social. Els dos personatges defensen els drets dels esclaus i intenten aportar un bé a la ciutat… Tot i que Chufo Lloréns ho negui, sí que hi ha certes semblances. ¿Significa això que l’autor ha aprofitat el boom Falcones per vendre els seus llibres? De cap manera. Quan L’esglèsia del mar va sortir a llibreries, Lloréns ja havia esgotat uns quants pots de tinta escribint Et donaré la terra.

Encara que hi hagi aquesta similitud entre les dues novel·les, hi ha una diferència molt clara i remarcable: Et donaré la terra sí és una bona novel·la. Lloréns té ja una trajectòria novel·lística tot i que sigui un gran desconogut per a molts. Per això a la seva novel·la no hi veiem errors típics d’aquells que comencen a escriure gènere històric: no hi ha abús excesiu de les descripcions, no hi ha repeticions innecesèries i, sobretot, no hi ha aquella sensació d’avorrimient propi dels autors que es centren massa en el context històric i descuiden l’essència argumental de la novel·la. Lloréns sap que el context serveix per a situar la trama, no per a omplir el llibre amb pàgines més pròpies d’un assaig sobre com es vivia a l’Edat Mitjana. I a més l’autor ens avisa al final: m’he pres aquestes llicències, però que ningú s’ofengui que el que he fet, ho he fet pel bé de la narració. És a dir, que això és ficció però de pas a veure si podem aprofitar per a què el lector s’interessi per una etapa de la història de Barcelona realment apassionant.

Et donaré la terra és una novel.la escrita amb intel·ligència i afecte. Un ho nota quan a mida que llegeix, sent odi a l’estómac quan el dolent del llibre fa de les seves i quan ha de contenir les llàgrimes en escenes apassionades. És a dir, el pur plaer de la lectura. I quan el lector acaba la novel·la, encara sent que Martí Barbany li és algú proper, familiar, i no un simple personatge de ficció: una cosa realment difícil d’aconseguir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada