dissabte, 24 d’abril de 2010

'113 paraules per salvar' Josep-Lluís Carod-Rovira

113 paraules per salvar
Josep-Lluís Carod-Rovira
Editorial Ara Llibres
1ª edició, 2010
Gènere: No ficció / Llengua catalana
248 pàgines
ISBN: 978-84-92907-59-5


No és cap notícia que de cara al Sant Jordi molts polítics decideixen treure els seus llibres. Potser és perquè així ho volen les editorials o potser perquè és una bona data per guanyar votants o simpatitzants a costa del drac i el cavaller. Sigui com sigui, hi ha llibres prescindibles, curiosos, sorprenents, necessaris i per a tots els gustos.

El cas de 113 paraules per salvar és un recull de mots (tants com indica el títol del llibre) que, segons el criteri de Carod-Rovira, han de rescatar-se de l'oblit. L'estructura és la següent: cada capítol correspon a una paraula i en cadascun s'explica el seu significat més conegut, es donen un parell o tres d'exemples, es fa una breu explicació on també es repassa la seva etimologia i, finalment, s'inclou una cita d'un llibre o diari on ha aparegut cada mot.

Com a recull, el llibre és més aviat curiós, perquè ens trobem amb paraules que realment poden enriquir el nostre vocabulari, com jan, nyap o avesar-se. També trobem la solució a certs dubtes, com la diferència entre caixa i capsa, o perquè diem daixonses i dallonses. Però també s'ha de dir que no es tracta d'un llibre gaire profund ni totes les paraules que apareixen estan tan desaparegudes (becaina, esgarrifar, angúnia, cigala, nosa, burxar...). Aquest volum és un petit compendi lleuger i fàcil de llegir amb el que, més que fer un exercici de rescat, ens fa submergir en un anecdotari lingüístic i personal del seu autor. Si us ve de gust indagar-hi, doncs ja ho sabeu.

diumenge, 21 de març de 2010

'El rei d'Uruk', Santi Baró

El rei d'Uruk
Santi Baró
Editorial Rosa dels Vents
1ª edició, novembre de 2009
Gènere: Novel·la
281 pàgines
ISBN: 978-84-01-38739-5


Ara que sembla que la cartellera de cinema es nodreix de pel·lícules sobre l'ocupació dels EEUU a Iraq, potser és bon moment per fer un cop d'ull a la literatura per veure què se'ns explica d'aquesta guerra.

Un dels títols que a finals del 2009 va aparèixer a les llibreries va ser El rei d'Uruk, del català Santi Baró. Aquesta novel·la, publicada per Rosa dels Vents, tracta sobre la història d'amor de dues dones que veuen que la seva relació és impossible a l'Iraq i en temps de guerra, quan els radicalismes es tornen més extrems. A mesura que la guerra creix i es fa més perillosa, la Nagar es troba cada vegada més perduda. La seva família ha estat assassinada pel règim de Saddam i les persones que l'han acollit l'acusen d'impura. Per la seva banda, la Safia no deixarà de lluitar per assegurar-se que la vida de la Nagar no corre perill. Mentre, les bombes continuen caient, els cossos s'amunteguen i els abusos corren com les bales.

Si un tret ressalta en aquesta novel·la, aquest és, sense cap mena de dubte, la excel·lent ambientació que l'autor fa de l'Iraq de la caiguda de Saddam. Ho fa tan bé, que sembla que el propi escriptor hagi estat al costat de les bombes, dintre de les cases, corrent pels carrers, fugint de l'amenaça i patint com un personatge més. Només per això, la novel·la ja val la pena ser llegida. A més, els sentiments de la Safia cap a la Nagar no són gens ensucrats i ajuden a entendre el bloqueig que sent una dona com ella en les seves circumstàncies.

Tot pinta realment bé, però, fins arribar al desenllaç, on tot es torça cap a un final massa artificial, amb situacions inversemblants i exagerades. L'autor ha dotat a les últimes pàgines de la novel·la d'una acció i una intriga que no eren necessàries i que fan que la narració acabi perdent força. Aquí sí que la relació entre els diversos personatges es torna molt novel·lesca. I un altre detall que no m'ha convençut: l'escriptor abusa massa de l'expressió "la ulls de gat" per referir-se a la Nagar. Arriba un punt que tanta repetició acaba cansant i allunyant-me de la història. Llàstima d'aquestes últimes setanta pàgines que eclipsen les excel·lents dues-centes primeres.

dijous, 25 de febrer de 2010

'Espiga', Berna Blanch

Espiga
Berna Blanch
Editorial Meteora
1ª edició, desembre de 2009
Gènere: Poesia
64 pàgines
ISBN: 978-84-95623-98-0

Una de les dades que comenta l'escriptor Marc Granell en el pròleg del llibre Espiga, del poeta de Catarroja Berna Blanch, és que a aquest li agrada caminar per omplir-se de paraules. Encara que sembli un fet insubstancial pel que s'esdevindrà en el poemari, la realitat és que és l'eix que creua tot els versos d'Espiga.

El jo poètic traça un intent d'autoconeixement a través del paisatge. No és que el poemari sigui un amuntegament d'experiències vitals en relació amb el que envolta al poeta, sinó que el paisatge -tant interior com exterior- serveix per activar els mecanismes de la memòria i de l'autoconeixement. D'aquesta manera, el jo poètic explica que Els records dels meus morts / m'és tan natural / com el record de la infantesa / o el primer amor / i sovint mire eixa amplitud / com es miren / les muntanyes llunyanes. No és que allà, a les muntanyes, estiguin els records d'un temps passat i, potser, massa llunyà, sinó que les muntanyes mateixes són la metàfora que necessita el jo poètic per mantenir viu el record.

Per tant, no és casual que digui que el record dels seus morts li sigui natural, perquè en cap moment els versos d'Espiga pretenen ser un cant de nostàlgia i tristesa (com el mateix poeta diu, no vol "poemes morts" ni "paisatges del record"), sinó que busca la referencialitat amb l'entorn; aquests versos serveixen per estar en pau amb sí mateix i en harmonia amb la memòria: Voldria escriure sobre aquesta casa / i que els fulls / no se m'ompliren de tristor, diu en un moment del poemari.

El temps, però, passa inexpugnable i les fulles cauen a la tardor a l'igual que passen els anys: Novembre fa foscos els colors / en les pupil·les / i va caient dins nostre la vida / fulla a fulla, engroguida veu / del temps imperceptible. Aquests versos són una proba palpable de la complicitat entre el jo poètic i el paisatge, on troba les metàfores que li permeten activar el mecanisme de l'expressió, de la memòria i, a la fi, de la poesia.

El poeta Berna Blanch, un d'aquests noms que un es troba com una sorpresa, demostra amb Espiga la seva capacitat per articular el món interior i projectar-lo, com una explosió de llum en silenci, cap a l'exterior. Val la pena, doncs, deixar encesa aquesta llum per no perdre'l de vista.

dilluns, 4 de gener de 2010

'República TV: La Catalunya de la primera televisió', Francesc Canosa

República TV: La Catalunya de la primera televisió
Francesc Canosa Farran
Editorial Dux
1ª edició, octubre del 2009
Gènere: Història del periodisme
168 pàgines
ISBN: 978-84-936938-7-9

Molts anys abans que la televisió d'alta definició arribés a les nostres cases, hi va haver una època en què una part de la societat vivia pendent de les noves tecnologies de radiodifusió. Eren els anys 20, quan Barcelona era una ciutat convulsa on convivia gent benestant i conformista i joves inquiets que anhelaven el futur i intentaven elevar Catalunya a alguna cosa així com un imperi cultural. Ho diu el propi autor: "El futur es veu al paper, als diaris, els mitjans fan somiar un nou món esquitxat de realitats vistoses i en moviment".

I cita un article de la revista Ibèrica de 1924: "Cal fer possible la reproducció de grans escenes animades, amb perfecta fidelitat i fins i tot amb els seus propis colors, o també la radiodifusió a domicili dels films cinematogràfics". Barcelona viu una transformació, la ràdio comença a estendre's a poc a poc, però ara arriba també un nou mitjà d'informació i entreteniment: la televisió, que ja comença a donar els seus fruits als Estats Units. Un dels primers experiments cinematogràfics a Barcelona és el de Ricard Baños, que ja el 1908 col·loca una càmera sobre un tramvia que va des de plaça Catalunya fins a Gràcia, creant així un "tràveling inaudit per a una Barcelona amb aspiracions de viure endiumenjada eternament". És la ciutat que aspira a veure's a si mateixa a través d'un prisma de moviments i sons.

Barcelona és una barreja de vigies que veuen a la televisió una eina clau d'expansió de la catalanitat (periodistes, empresaris, polítics, artistes...), de joves emprenedors (alguna cosa així com aquesta ciutat dels prodigis d'Eduardo Mendoza) i gent que no acaba d'entendre com una pantalla pot recrear moviment imitant la vida mateixa.

Aquesta és la ciutat en la que ha posat el punt de mira Francesc Canosa i Farran, periodista i especialista d'aquesta època de la història del periodisme. República TV és el reflex d'una societat canviant, que viu a l'expectativa, però que veu com el seu gran projecte televisiu no pot arrencar a caminar sense passar per complexos filtres polítics, ja que no s'ha d'oblidar que malgrat que Catalunya lluitava per obrir-se al món, tota Espanya vivia sota la dictadura de Primo de Rivera. Tot un problema.

divendres, 1 de gener de 2010

'Anatomia d'un instant', Javier Cercas

Anatomia d'un instant
Javier Cercas
Editorial Rosa dels Vents
1ª edició, 2009
Gènere: No ficció
460 pàgines
ISBN: 9788401387432


La imatge de la que parteix Anatomia d'un instant tots la tenim clara: el moment en què el coronel Tejero irromp en el Congrés amb la seva comitiva i amb el crit d'"al suelo todo el mundo" i tres polítics es queden asseguts en els seus escons: Santiago Carrillo, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez. A partir d'aquell instant, Cercas fa una dissecció de com es va gestar el Cop fallit del 23-F.

Aquell instant és la llavor d'aquest llibre, el punt d'arrencada perquè Cercas faci una anàlisi profunda del que ell anomena la placenta del Cop, l'estat de constant convulsió que es vivia a Espanya des que el Rei sancionés la Constitució el 1978 i fins que Tejero ocupés el Congrés. L'intent de Cop va ser l'últim intent de fer un gir a la Transició per part d'aquells franquistes que veien que Espanya s'apropava cada vegada més a aquesta Antiespanya contra la qual tant havien lluitat. Eren una sèrie de militars, polítics i alts càrrecs de l'Espanya democràtica que no havien digerit la legalització del Partit Comunista de Carrillo, les noves lleis autonòmiques, ni en general, el govern de Suárez (un polític nascut a la dreta i cada vegada més pròxim a l'esquerra).

Però l'anàlisi de Cercas vas més enllà. En Anatomia d'un instant veiem la posició d'un Rei que va elegir Suárez com a president del govern, però que després va rebutjar la seva manera de fer política. Ens endinsem també en el que les decisions de Suárez generaven en la premsa i segons l'opinió pública (encara poc acostumada a la democràcia) i, sobretot, tenim l'oportunitat de saber com es va generar i qui va participar en aquesta gran conspiració contra Suárez que va desembocar en l'intent de Cop d'Estat del 23-F.

Alguns especialistes en aquest moment de la història d'Espanya opinen que, per molt bé escrit que estigui el llibre de Cercas, en realitat no aporta gens nou sobre el 23-F. El que Cercas ha fet -diuen- és reunir diversa bibliografia sobre el tema i fer el seu propi resum, la seva pròpia obra partint del ja escrit. "És com si hagués obert un armari i hagués agafat elements d'aquí i d'allà per escriure el llibre, però sense que aporti cap novetat, el que diu és el que ja se sabia", comentava fa poc en petit comitè el director d'un diari de Barcelona. Jo, que vaig néixer tres anys després del 23-F, parteixo d'un nivell de coneixement escàs sobre el que es va viure durant els primers anys de la Transició; per tant, el que m'explica Cercas em serveix per fer-me una idea bastant profunda, i d'una forma molt amena, de com es va gestar el Cop. Per tant, puc afirmar amb rotunditat que Anatomia d'un instant em sembla una excel·lent lectura sobre el 23-F. Cercas sap escriure i demostra que sap també com organitzar el material que té perquè el lector no vulgui perdre detall del relat. Encara que Anatomia d'un instant no sigui una novel·la a l'ús, és innegable que l'autor aprofita l'avantatge i sap treure la màxima solvència a la seva renda de brillant novel·lista.

dissabte, 26 de desembre de 2009

'Invisible', Paul Auster

Invisible
Paul Auster
Traducció d'Albert Nolla

Edicions 62
1ª edició, novembre del 2009
Gènere: Novel·la
255 pàgines
ISBN: 978-84-297-6363-8


Adam Walker és un jove estudiant de la Universitat de Columbia que veu com, de sobte, li cau una oferta irrebutjable. Un professor universitari, Rudolf Born, que ha rebut una gran herència, li proposa crear una revista cultural. Ell posa milers de dòlars anuals i es manté al marge. Walker pot fer i desfer com li agradi amb l'únic objectiu de reportar-li algun benefici al Born. Tanmateix tot es ve a baix quan una nit ocorre un incident mentre ambdós passegen per Riverside Drive, a Manhattan.

Encara que Auster diu que la novel·la no és autobiogràfica, el cert és que Adam Walker té molt de l'autor de New Jersey. Ambdós tenen una manera bastant semblant de pensar, han passat per la Universitat de Columbia i han viscut una època a París. De fet, el gran escenari d'Invisible és la capital francesa. Explica Auster que el coincident entre Walker i ell és que els dos tenen la mateixa forma d'enfrontar-se al món: llavors joves combatius, amb grans aspiracions, independents, crítics...

No es pot negar que aquesta novel·la té l'essència més clàssica de Paul Auster, però alhora hi ha certa distància amb tot l'escrit anteriorment. Veig a Invisible algunes llampades que em traslladen a Leviatan (un personatge que a través d'una novel·la explica la vida d'un vell amic, per exemple). Tanmateix, a Invisible hi ha una cosa diferent: potser és que la part central de la novel·la succeeix a París i que els personatges són realment parisencs i no americans, com estem acostumats. O fins i tot pot ser que sigui que l'erotisme (sempre presenti a Auster) sigui aquesta vegada més salvatge i incestuós.

De qualsevol manera, Invisible no és la millor novel·la d'Auster. Hi ha qualitat en la narració, una bona idea per novel·lar, però el desenllaç sembla tallat en sec i, sens dubte, va perdent força a mesura que ens apropem al final. Alguns passatges resulten massa forçats, la qual cosa fa que la trama no sigui tan potent com altres vegades, i els personatges no estan tots igual de treballats, alguns es veuen massa novel·lescos.

Invisible acaba sent una novel·la una mica densa, ben escrita en general, amb la prosa poètica austeriana, però li faltava un últim repàs abans d'enviar-la a maquetació i un final més conclusiu.

divendres, 25 de desembre de 2009

'La llum i el no-res', Antoni Clapés

La llum i el no-res
Antoni Clapés
Editorial Meteora
Gènere: Poesia
1ª edició, 2009
47 pàgines
ISBN: 9788495623881

El poemari es presenta com un crit des del no res: l'autor arrenca parlant de "Fondre's amb el poema -desaparèixer dins el text- ser (el) poema". Seguidament, ens assenyala que el poema és un "pensament en dubte que cerca mots on habitar". És a dir, el jo poètic es troba desubicat, perdut en el no res, en el silenci, "vorejant límits" i "abismant-se a l'inconegut".

El silenci és el punt d'arrencada de qualsevol trajecte vital, el mateix que el lloc de finalització. Ambdós, en el fons, mostren ser coincidents. El que hi ha al mig és precisament un buit existencial que acompanya a un jo poètic en permanent recerca. El poema, no obstant això, es revela com la possibilitat d'esquinçar el silenci, d'apropar-se a la llum.

Els més de trenta breus poemes que componen aquesta obra són petitíssimes pinzellades de reflexions que van dibuixant l'imaginari del poeta. Les primeres són l'esperança de trobar llum, les últimes la consciència de la necessitat d'exiliar-se de l'escriptura. El no res, finalment, acaba imposant-se sempre sobre la llum.

Clapés presenta d'aquesta manera les seves inquietuds existencials, que són en el fons l'antic i etern binomi llum-foscor que han ocupat la ment de molts poetes. Ni Clapés és el primer ni, sens dubte, serà l'últim. Està bé, però, que cadascú digui la seva, sempre que tots els intents tinguin la força necessària. Els poemes del Clapés la tenen.